Autoaplaudiments

En una renyida pugna amb la nova novel·la d’Eduardo Mendoza, la jornada parlamentària d’avui estava cridada a ser el gran esdeveniment d’aquesta temporada de tardor. No en va, aquest dilluns s’ha aprovat al Parlament una declaració d’independència. Però, fins i tot anunciada a so de bombo i platerets com un dia històric, la sessió ha resultat un rotllo, una sessió en funcions, al llarg de la qual s’ha vist més convicció i entusiasme entre els que hi estaven en contra que entre els que hi han votat a favor.

Raül Romeva (que ha canviat la camisa negra per una de blanca) s’ha estrenat com a parlamentari de Junts pel Sí defensant la “proposta de resolució sobre l’inici del procés com a conseqüència...”, amb aquest nom tan caut que li han posat. Romeva té una retirada al misteriós i intel·lectual professor dels X-Men, però amb una retòrica més parroquial. En diverses ocasions s’ha referit al “procés de desconnexió democràtica” (hauria estat menys confús anomenar-lo “procés de desconnexió democràtic”) i ha acabat citant el politòleg i tuitaire Ramón Cotarelo. L’ha aplaudit molt mig hemicicle. L’altre mig s’ha quedat mirant els que aplaudien.

A la diputada anticapitalista Anna Gabriel (doble samarreta: de màniga curta i de màniga llarga), que ha intervingut després de Romeva, l’han aplaudit els seus i els diputats de Junts pel Sí que no són de Convergència. Ha defensat que sobretot es tracta d’un acte de ruptura i els ha dit als de Catalunya Sí que es Pot que com que no són prou independentistes no podien donar-los suport en les seves propostes socials.

Joan Coscubiela (vestit fosc i samarreta negra, com Leonard Cohen a finals dels vuitanta), ha proposat l’alternativa d’un referèndum i del rescat de la ciutadania, i ha retornat la pulla als de la CUP. A Coscubiela només l’han aplaudit els de Catalunya Sí que es Pot i fluixet. L’ha seguit el popular García Albiol (vestit gris i rellotge d’or). “Ho puc afirmar més alt però no més clar”, ha exclamat; però tenint en compte la seva alçada i la seva pronunciació, ha fet pensar exactament el contrari. Només s’han aplaudit ells.

Després ha parlat Inés Arrimadas. Ho ha fet molt ràpid i amb molta èmfasi, i tractant-se d’un moment tan solemne, no s’ha descuidat de dir allò de sang, suor i llàgrimes. També en aquest cas només s’han aplaudit ells. Miquel Iceta primer s’ha recolzat al faristol com si estigués a la barra d’un bar per saludar la presidenta Forcadell i tot seguit ha dissertat molt seriós. Ha advertit que “quan s’apliqui la llei no podran trobar en nosaltres ni comprensió ni solidaritat”. També ha rebut únicament autoaplaudiments.

Des de la tribuna de convidats, Marina Geli anava comentant en veu baixa totes les intervencions com els vellets de la fila del darrere del cinema. La sessió ha conclòs amb bona part de l’hemicicle dret i aplaudint (algun particular, amb el puny alçat), una altra part drets amb banderes espanyoles i catalanes, una altra part drets amb folis en els quals es llegia “referèndum” (si un s’hi acostava prou), i una altra part asseguts i sense aplaudir. I sense saber qui serà el proper president.