Catalunya i Kosovo, res a veure

Kosovo, una antiga província sèrbia de majoria albanesa, va declarar la independència el 2008 amb el suport d'una part de la comunitat internacional encapçalada pels Estats Units. Set anys després, s'assembla bastant a un Estat fallit: constants protestes ciutadanes per l'atur, absència de futur per als joves i una migració massiva cap a Occident. Encara que hagi estat reconegut per més de 100 països, continua sense ser acceptat per Estats com la Xina, Rússia o Espanya. El Tribunal Internacional de Justícia de l'ONU, amb seu a la Haia, va confirmar que la declaració unilateral d'independència no va ser il·legal en una sentència no vinculant del 2010.

Avui Kosovo ha intentat, sense èxit, entrar a la Unesco perquè en aquest organisme de les Nacions Unides no existeix el dret de veto, a diferència de l'ingrés a l'ONU, que ha de passar pel Consell de Seguretat, on cinc potències poden vetar-lo. Un informe encarregat per la Generalitat proposa que Catalunya segueixi un camí similar per colar-se per la porta del darrere en el sistema de les Nacions Unides. Els paral·lelismes entre Kosovo i Catalunya s'acaben aquí, tant des del punt de vista de la història, de la divisió ètnica, del passat recent com del dret internacional. Són casos que no tenen absolutament res a veure.

Kosovo és el lloc on van començar i van acabar les guerres que van castigar els Balcans als anys noranta. Iugoslàvia era un país format per sis repúbliques, que en teoria tenien dret a l'autodeterminació, i dues províncies autònomes que formaven part de Sèrbia: Kosovo, amb un 90% de població albanesa però que, al seu torn, els serbis consideren el bressol de la seva història i religió, i Voivodina, amb una minoria hongaresa. Quan després de la mort del mariscal Tito Iugoslàvia trontollava, Slobodan Milosevic, el mort cabdill serbi, va utilitzar Kosovo per atiar el nacionalisme i va convocar, el 1989, un aquelarre que va reunir centenars de milers de persones al Camp de les Merles, als afores de Pristina. El lloc no podia ser més simbòlic: allà, el 1389, els serbis van perdre la independència després de ser derrotats pels turcs i des d'aquell dia, el 15 de juny, és la seva festa nacional.

A mesura que es feien més intenses les forces centrífugues a Iugoslàvia, Milosevic va voler augmentar el seu control sobre totes les repúbliques i també sobre les seves províncies i va decidir suspendre el 1990 l'autonomia de Kosovo i Voivodina, una decisió que molts historiadors veuen en l'origen de les guerres iugoslaves. Derrotat a Eslovènia, que va aconseguir la independència després d'un breu conflicte de 10 dies, i a Croàcia, Milosevic va guanyar territori amb una neteja ètnica genocida a Bòsnia i va decidir fer el mateix a Kosovo. Quan va començar una onada de repressió brutal contra els albanesos, l'OTAN va llançar una campanya de bombardejos el 1999 que van provocar dos mesos després la sortida de les tropes sèrbies de la província, que va quedar en mans d'una missió de les Nacions Unides, UNMIK, amb el suport de tropes internacionals coordinades per l'OTAN, KFOR.

Les venjances dels albanesos contra els serbis, el poder que van aconseguir els antics guerrillers, la divisió ètnica, el temor generalitzat en el qual vivien els serbis, els atacs contra les seves esglésies (reconegudes per la Unesco com a Patrimoni de la Humanitat), les màfies que campaven a pler en un territori que es va convertir en un focus de tota mena de tràfics, la pobresa i l'atur van transformar Kosovo en un polvorí. La situació va esclatar el març del 2004 amb una revolta contra la minoria de sèrbia de Kosovo, durant la qual una munió d'uns 50.000 albanesos radicals (segons una investigació de l'ONU) va assassinar en dos dies 19 serbis i va incendiar 4.000 edificis, entre els quals 39 esglésies, davant la impotència de 15.000 soldats de la KFOR (va pujar després dels atacs fins als 19.000) i 3.000 policies de les Nacions Unides.

L'ONU va encarregar llavors al diplomàtic finlandès Martti Ahtisaari buscar una sortida, abans que el risc que la violència ètnica tornés als Balcans. Va arribar a Pristina un dia de novembre del 2005 amb temperatures sota zero i sense calefacció. Com en molts països de l'Est, era central per a tota la ciutat i no funcionava, tota una metàfora de l'Estat general de la província. Els líders kosovars van anunciar que no acceptarien una altra sortida que no fos la independència i els serbis que no acceptarien la independència de cap manera. S'assembla això en res a Catalunya? A mesura que van anar passant els mesos, molts representants de Belgrad, fins i tot dins dels partits nacionalistes, deien, en veu baixa, que estarien encantats que Kosovo se n'anés d'una vegada sempre que es fes sense grans escarafalls, una independència de facto però no de dret.

Ahtisaari va trencar el nus gordià donant suport a una estranya fórmula d'independència tutelada i va presentar el seu pla el febrer del 2007, que esquivava el gran problema jurídic: Milosevic va acceptar la retirada de les seves tropes i l'entrada de les forces internacionals amb la condició que Kosovo mai fos independent, com va quedar plasmat en la resolució 1.244 del Consell de Seguretat de l'ONU, que autoritzava aquesta operació i garantia la integritat territorial de Sèrbia. El pla va ser rebutjat per Belgrad, cosa que no va impedir que Kosovo declarés la independència el 2008, amb el suport de gran part de la comunitat internacional.

El pla establia que "Kosovo serà una societat multiètnica, que es governarà a si mateixa de forma democràtica i amb respecte a la llei, als drets fonamentals i als drets humans". El document decretava des del seu preàmbul que "una autoritat internacional civil" supervisarà les autoritats nacionals.

Kosovo ha aconseguit el reconeixement de més de 100 països tot i que d'altres, com Espanya, Rússia, la Xina, l'Índia o Romania, s'hi neguen perquè consideren que no es pot acceptar una independència que no reconeix l'Estat del qual s'ha separat el nou país. Està fora de l'ONU i l'entrada a la UE sembla una quimera, no només per motius polítics sinó perquè els criteris mínims per començar una negociació estan molt lluny. La sentència del tribunal de la Haia va representar un gran suport però no és vinculant i, en qualsevol cas, deixava clar diverses vegades que Kosovo és un cas únic i excepcional. Kosovo es va independitzar de forma unilateral sense tenir l'acord del país al qual havia pertangut fins llavors, però ho va fer aplicant un pla de les Nacions Unides elaborat durant dos anys, amb el suport de la majoria dels països de l'ONU i sota el compromís de sotmetre's a la supervisió internacional. Els paral·lelismes amb Catalunya són impossibles de trobar.