Illes plenes de cine

Sovint, les illes Balears han tengut poca fortuna a l’hora de construir la seva biografia cinematogràfica, de cedir el cos i ésser el paisatge de suport dels films. És ver que hi ha hagut pluja fina i continuada de pel·lícules externes –pocs documentals condrets– que han usat redols del seu territori per a localitzacions. També s’han digerit històries nostrades i perfilat protagonistes nadius o residents.

Potser hi ha qui queda conformat amb peces centrals com Bearn o la sala de las muñecas (1983), la mirada de Jaime Chávarri sobre el clàssic de Llorenç Villalonga; l’inevitable Luís G. Berlanga amb El verdugo (1963) o, també, el sempre curt Blai Bonet tot abraçat per Agustí Vilaronga El mar (1999) i la lluminosa cinta de Rafa Cortès, Yo (2007). Per esmentar estels pocs fugissers.

Més enllà d’aquesta escala de colors hi ha un relat extens i referències expertes a Entorn, una revista sobre el cinema ‘illenc’, un dossier obert penjat al núvol, a Internet, que fa l’Ajuntament de Calvià. Té veus, dades i anàlisi de J.A Mendiola, Magda Rubí, Joana M. Roque, Agustí Aguiló, Juan Montes de Oca i Ignasi Pomar. Se citen i expliquen des dels films fets a l’illa, a les cases de cine alçades aposta pels films o per refugi d’estrelles.

Adesiara la geografia illenca queda espipellada, amb cintes desgavellades i grans actors, a l’àmbit internacional, com és el cas de la penúltima cinta, Cloud Atlas (2011) i la pretèrita El mago (1968). Ressenyables. No han mancat, a carretades, els projectes frustrants, les castanyes, les pel·lícules soporíferes, també banals, d’altres pretensioses, inintel·ligibles. I pel·liculetes a carretades

Mallorca i quasi sempre totes les altres terres enmig de la mar han estat disfressades d'illa grega o com és més comú de territori ignot, exòtic, misteriós, illot de desterrats i pirates. Però Menorca ha tengut sort. Ha quedat immortalitzada ara en una pel·lícula d'un director llest, manyós i seriós, en Fernando Colomo, que han desdit el mal bocí que contagia l’arxipèlag.

Menorca funciona com argument a Isla Bonita, el territori, la gent, l’ànima del paisatge contagien tot el film, obrat sense la maquinària gegantina. L’illa s’assembla als actors, a l’autor i és el terreny improvisat que suporta la història. Celebrem-ho.

Les lletres de la vida i no el cine fantasiós, roden també des de Menorca. La vida dura s’expressa en les cartes i les sentències d’un resistent i perseguit, un de tants, que documenta i contextualitza Joan F. López Casasnovas al llibre Un malson: viatge de Juan Rodríguez Niebla per les presons de Franco, que editen Luis Camarero i Xavier Castell. López confegeix un documental escrit sobre un antic company de viatges clandestins o comunistes, activistes pioners de les associacions de veïnats.

Niebla és tots els presos rojos, la memòria dels humils revolucionaris republicans perdedors que no derrotats. Ajustat a la dimensió no-heroica de la minuciositat, ell deixa d’ésser un desconegut, creix i genera respecte en la vida de les seves cartes, des de tants de centres de repressió.

A més, Manuel Cuyàs, columnista a El Punt Avui ha tret L’arròs de la terra. Dos juliols a l'illa de Menorca (Lleonard Muntaner Editor) una compilació d’articles i notes de dietari de dos juliols passats a l’illa de Menorca suara. Cuyàs diu la vida plàcida, experiència emocional, d’un exsoldat a l’illa del 1975. Tants de temps després –i sense ser soldat ni la dictadura–, la veu millor, tastant els menjars o xerrant amb i semblants.

Eivissa –i Formentera amb Lucía y el sexo (2001) de Julio Médem– desborda la seva petjada cinematogràfica. Qualitat també en qüestió. Al sud de les Balears s’ha d’esmentar el catàleg gegantí de cintes obrades, documentades i en xarxa, amb més de 10.000 hores.

No és cine, són paraules escrites les que conformen un llibre de gairebé 480 pàgines, les que usa Joan Lluís Ferrer, a Ibiza: la destrucción del paraíso (Quién, cómo y por qué) de Balàfia postals. El periodista, documentat, amb criteri i dits esmolats fa el que diu el títol. Repassa i passa comptes, sense contemplacions. Els fets i el retrat final –la foto d’ara, luxe, grues i excés- són incontestables, el guió repetit, un protagonista central un ample repartiment de secundaris comparses.