Flotats, estrella (groga)

Llargs aplaudiments per a Josep Maria Flotats i el seu partenaire a escena Arnau Puig aquest dimecres a la nit a l'estrena de Ser-ho o no, per acabar amb la qüestió jueva, muntatge de l'obra de Jean-Claude Grumberg que el mateix Flotats ha adaptat i ha dirigit (en cartell fins al 6 de desembre). L'actor, que tornava al Lliure de Gràcia per primera vegada en un paper (prèviament havia fet una lectura de cartes amb Núria Espert) des del recordat Eduard II del 1977 (o tempora!), es va ficar el públic a la butxaca amb el seu divertit personatge del jueu madur interpel·lat sobre la seva judaïcitat –que no el seu judaisme: es declara ateu– pel seu obtús però no menys entranyable veí. Aquest és encarnat amb també gran vis còmica per Arnau Puig, en un dificilíssim mà a mà amb el mestre, del qual surt més que airós. A estones, la funció recorda aquell àgil i divertit Per un sí o per un no, de Nathalie Sarraute, que Flotats va interpretar amb aquell duo recordat amb Juanjo Puigcorbé el 1986, que, ara convertit en regidor de l'Ajuntament de Barcelona per ERC –curiós avatar per un Lorenzaccio–, ahir a la nit no es va perdre la representació.

El muntatge (una hora i vint, sense pausa) és aparentment molt senzillet, com ho és l'obra de Grumberg (escrita el 2013 i estrenada a principi d'aquest any a París enmig de l'onada d'atemptats antisemites), en realitat, una reflexió plena d'ironia i mala llet, però també ordida amb molta saviesa i humanitat. Una mirada còmplice sobre la tribu (bé, les 12 tribus) feta des de dins amb una perspicàcia i un sentit de l'humor que superen llargament els d’un Woody Allen.

La història s'articula de manera que inicialment sembla molt innocent i didàctica, fins i tot ximpleta. Consisteix en una sèrie de trobades, sempre a l'escala, de dos veïns, en què el més jove, un individu primari, ignorant i beneit, un francès molt tòpic (fins i tot en la baguet) i fatxenda, que fins i tot s'identifica com a cinturó negre, per si de cas, es dedica a plantejar una sèrie de preguntes al veí gran sobre l'essència del que és ser jueu, preguntes, a més, que, com explica, en realitat li dicta la dona.

El que al principi sembla simple broma, amb el personatge de Flotats responent amb molta sorna a les preguntes bàsiques que li fa el veí (identifica la seva família, per fer-se entendre pel seu primari interlocutor, com a jueus del “Brest de l'Est” –Brest-Litovsk–) va derivant cap a qüestions més complexes i espinoses (l'antisemitisme, els territoris ocupats, la deportació, la relació entre les tres religions del Llibre) mentrestant, i heus aquí la sorpresa de la peça, el veí preguntaire es va transformant en jueu! –a través de la lectura del Talmud i de la fascinació que exerceix sobre la seva dona via Skype un rabí nord-americà–. Aquest element surrealista, a part de ser molt divertit, introdueix la reflexió especular, perquè el veí convers (malgrat el seu temor de la circumcisió) no deixa de criticar, llavors, en un tret molt propi, la manera de ser jueu de l'altre, amb l’estupefacció consegüent d'aquest.

El joc de rèpliques entre Flotats i Puig funciona molt bé i provoca riures freqüents al públic

El joc de rèpliques entre Flotats i Puig funciona molt bé i arrenca riures freqüents al públic: des de riallades fins a riures còmplices amb determinades bromes molt fines. El jove actor resol la situació difícil de la seva improbable transició amb veritable gràcia i la seva aparició trasmudat en jueu ortodox és antològica. D’altra banda, Flotats està molt còmode en el registre humorístic i les seves maneres una mica untuoses, les seves segones intencions, la seva falsa manyagueria i la seva majestuosa murrieria convenen al personatge, un encantador jueu francès gran, sensible, sorneguer i culte.

És temptador comparar –sense abandonar el to humorístic de Grumberg– algunes de les vicissituds de Flotats sota el prisma de la seva identificació jueva: ve-te’l aquí altre cop en parusia, segona tornada, després del desterrament a la Babilònia madrilenya; com un profeta ha vist caure estrepitosament la casa del Jeroboam local; és veritat, en canvi, que a ell se li va abraonar un conseller i no un SA i que a la gran Kristallnacht de la seva vida, aquell sonat 11 de setembre que el va enviar a la diàspora, les grans vidrieres del TNC van romandre intactes.

L'obra de Grumberg va molt més allà del fet anecdòtic i oportunista per endinsar-se en algunes de les grans qüestions i paradoxes que implica ser jueu. Tot això ho fa passar Grumberg, un autor realment important d'aquesta Europa nostra, de manera aparentment lleugera i intranscendent. Més qüestionable sembla l'epíleg de l'espectacle, una coda en la qual Flotats, identificant-se directament com a Grumberg, detalla la seva vida i la de la seva família devastada per l’Holocaust. Canviant molt perillosament el registre, Flotats, ja sol a l'escenari, a punt de plorar –i més enllà– narra un episodi relacionat amb la memòria dels deportats. La veritat no sembla que faci falta per endinsar-se per aquells territoris i tothom, per molt gran que sigui, ho té difícil per posar rostre a la Xoà. Això ja ho va fer de manera insuperable Lanzmann.