Adéu, Artur Mas

Per més que la reacció del president del Govern espanyol, Mariano Rajoy, a la resolució rupturista independentista de dos grups parlamentaris catalans hagi estat tardana; per més que la seva contribució a la canalització de la qüestió catalana des de l'Estatut del 2006 hagi estat insuficient; per més que el seu catàleg de propostes i actituds per establir algun tipus de diàleg sigui pobre... Per més que passi tot això i molt més, res és comparable ni simètric a l'intent de cop insurreccional (encara a l'inici) contra l'Estatut i la Constitució que estan protagonitzant Artur Mas i els seus socis.

Amb la signatura de la proposta de resolució parlamentària pactada amb la formació d'arrels abertzales CUP, que la va inspirar fins a l'últim detall, el líder de Convergència ha signat l'última acta de la destrucció del seu partit com a protagonista del catalanisme moderat.

Mas sap que aquesta proposta és obertament subversiva, perquè atempta contra la regulació de la reforma de l'Estatut i contra la integritat territorial que solemnitza la Constitució. Sap que és il·legítima perquè el mandat que Junts pel Sí va rebre de les urnes serviria per defensar les seves posicions des de l'ordenament, però mai per imposar-les des de la fallida de la legalitat. Sap que el termini de 30 dies per promulgar les primeres lleis insurreccionals és pràcticament impossible perquè haurà transcorregut sense president ni Govern. I és conscient que mai Europa ni el món es prendran seriosament una proclama que renega de l'ordre, incita a la desobediència a la llei i als tribunals i ni tan sols pretén pactar amb Espanya i el conjunt de la UE, sinó donar per bons els fets consumats contra més de la meitat de la seva ciutadania.

En assumir disbarats d'aquestes dimensions, Mas s'ha convertit en servent dels antisistema i no en la forja del business friendly que va prometre; en un factor de caos, i no d'ordre; en coartada dels admiradors de Kropotkin i Durruti, i no en representant de la burgesia moderada; en creador d'incertesa, i no d'expectatives racionals de millora. S'ha suïcidat políticament, tot i que algú pugui encara prestar-li una prolongació... a títol de coma irreversible. I potser així tot queda més clar, perquè la capacitat de pacte és funció de la credibilitat, no de l'aparença física convencional. En la seva deslleialtat amb els catalans i amb els espanyols, Mas, com a representant ordinari de l'Estat al seu territori, ha enfonsat les restes que en podia conservar sense acreditar la seva virtualitat.

Com a cap de la vacil·lant Convergència és també, a mesura que es refermen els indicis judicials, el primer responsable polític del cas 3%; del cas Palau; del partit de la corrupció catalana, que no desmereix gens ni mica la del cas Gürtel i d'altres de similars. Pot esforçar-se a intentar escapismes jurídics, però ja ningú a Catalunya, ni tan sols els que encara el defensen, dubta de la seva responsabilitat política, per acció, omissió o ambdues, en els casos de corrupció. L'hereu de Jordi Pujol hereta també la prefectura dels immorals locals i no hauria de trigar a seguir el seu mateix destí polític. Ni tan sols els seus anhelen de debò la seva companyia.