I Miró va assassinar la pintura

“Em sento atret per una força magnètica cap a un objecte, sense cap premeditació, després em sento atret per un altre, que, en veure's lligat al primer, produeix un xoc poètic, passant abans per aquella fiblada plàstica, física, que fa que la poesia et commogui realment i sense la qual no serà eficaç”, va escriure Joan Miró (Barcelona, 1893 – Palma, 1983) en una carta el 1936. El magnetisme dels objectes va portar el pintor a tenir una relació intensa amb pedres, ferros i fustes, que va recol·lectar durant tota la seva vida i que feia servir per decorar l’estudi, una espècie de gabinet de curiositats particular, tal com podem veure en les fotografies en què apareix treballant a Barcelona, Palma o París, on aquests objectes decoren i omplen les parets en una espècie d'horror vacui. Aviat, aquesta passió va fer que els objectes comencessin a aparèixer en les seves pintures, collages, ceràmiques, escultures i assemblages, primer de forma pictòrica i després físicament, adquirint una segona vida com a elements artístics. Sobretot en les escultures, on nines, embalatges de cartró, carbasses, ossos i pots van acabar immortalitzats en bronze.

L'exposició Miró i l'objecte, organitzada a la Fundació Miró de Barcelona rastreja, per primera vegada, aquest procés creatiu de forma exhaustiva, així com la seva evolució al llarg dels anys. “Vull assassinar la pintura”, va assegurar Miró a final dels anys vint, per expressar la seva idea que la pintura era una mica més que el cavallet, la tela i els pigments i desafiant les arts plàstiques.

I si ens fixem en la mostra que estarà oberta a l'impressionant edifici de Josep Lluís Sert fins al gener, i que viatjarà a Madrid a la primavera del 2016, ho va aconseguir. De forma subtil amb obres com Retrat d'una ballarina, del 1928, mai vista a Espanya, que va pertànyer a la col·lecció d’André Breton i que es conserva al Pompidou de París, en què amb tot just tres elements: una agulla de cap, un trosset de suro i una ploma fixats en un tros de fusta, va crear una composició intensament poètica i bella. En d’altres, l'acció és més explícita, com en un parell de quadres anomenats Pintura que va fer el 1973, en què va estripar i va clavar ganivetades a la tela i la va convertir en bocins. O els Quadre-objecte, en què col·loca suspès en el marc objectes penjant d'un fil. Tenen la mateixa intenció dos dels cinc quadres cremats que va presentar en l'exposició individual del Grand Palais de París el 1974, una panoràmica del que ell entenia com a antipintura i antiart. “Aquesta exposició és l'antítesi d'una retrospectiva. Vull mostrar un Miró viu”, va dir l'artista quan preparava la mostra, amb 81 anys. Les pintures semblen haver sobreviscut a una catàstrofe, mostren el bastidor i deixen veure la paret.

A partir de 120 obres de Miró –gairebé el 50% dels fons de la fundació i la resta de museus i col·leccions d'Europa i Amèrica, segons va explicar la directora del centre Rosa Maria Malet­–, la mostra, patrocinada per la fundació BBVA i comissariada per William Jeffet, conservador del museu de Sant Petersburg de Florida, recorre aquesta “passió i amor per l'objecte”. Des de les primeres natures mortes, com L’espiga de blat i La llum de carbur, que va crear el 1923 i que ha deixat el MoMa de Nova York, fins a Dones, ocells i Personatge, ocell, dues obres del 1976, en què va utilitzar claus per unir els elements. “Miró és un artista proper, que resulta fàcil d'identificar, però no coneixem els seus camins i aportacions, que són inabastables”, va fer ressaltar Malet amb un impressionant collage del 1929 que la família del pintor ha donat a la fundació com a regal pel seu 40è aniversari.

Entre els suports sorprenents que Miró va utilitzar hi ha Els ocells de presa s'estenen sobre les nostres ombres (1970), un oli de maduresa pintat sobre pell de vaca que presideix l'últim àmbit de la mostra i que ha cedit una col·leccionista privada.