Joan Miró, a través d’objectes íntims

Abans de crear una obra, Joan Miró (Barcelona, 1893 - Palma, 1983) necessitava crear un món. Ho feia de la mà de l'atzar, apropiant-se d'objectes que li sortien al pas al camp, a la platja o a casa mateix, on un dia mirava alguna cosa quotidiana amb altres ulls i ho incorporava al seu univers. De la mateixa manera s'apropiava de les arrels d'un arbre que d'un saler d'Air France, d'una marioneta dels Encants o de l'aguller de Pilar Juncosa, la seva dona. “De sobte desapareixien les coses i les trobaves al cap d'un temps a l'estudi. Les agafava sense demanar permís perquè de sobte aquell objecte era una cosa sacrosanta, xamànica”, recorda Joan Punyet Miró, nét de l'artista.

Amb ells construïa el món que l'empararia en el seu viatge creatiu cap a alguna cosa nova. “Són objectes que reuneix fruit d'una necessitat espiritual. Era incapaç de treballar sense haver creat una atmosfera. Aquells objectes trobats a l'atzar, que és una herència surrealista, sumat a la interpretació dels somnis, a l'escriptura automàtica, a la influència de la música contemporània i la poesia surrealista fa que emergeixin personatges que provenen d'aquesta atmosfera”.

Uns 300 objectes d'aquest món han posat per Jean Marie del Moral (Montoire, França, 1952). No com a coses inertes. Del Moral hi ha buscat l'esperit Miró, l'element que en el seu moment devia atrapar l'interès de l'artista: uns ulls, un color, una forma, un petit engrandit o un gran empetitit… Tots ells són a El ojo de Miró, el llibre editat per La Fábrica i les fundacions Miró de Mallorca i Barcelona amb una intencionada falta d'informació sobre les coses –falten peus descriptius– per forçar l'observació sobre la forma i amb un text de Joan Punyet Miró.

“No he volgut fer reproduccions d'objectes, he intentat adaptar-me a la mirada de Miró”, sosté el fotògraf. Durant un any, cada dilluns –quan tanca la fundació mallorquina–, Del Moral va retratar una selecció d'aquell gabinet íntim de possessions, que va arribar a sumar els 800 objectes. Bàsicament són on ell, incapaç de desfer-se'n quan ja havien complert el ritual creatiu, els va deixar.

Desig complert

El llibre va néixer gràcies a l'impuls de Joan Punyet Miró i Jean Marie del Moral. Tots dos ignoraven que estaven complint un dels desitjos expressats per Miró el 1941. I difícilment s'hauria materialitzat sense la connexió que hi va havere entre l'artista i el fotògraf el 1978. Del Moral era un jove reporter de L'Humanité, enviat per retratar artistes i intel·lectuals espanyols. Barcelona bullia en aquells primers anys sense Franco. Es troben al Teatre del Liceu, després d'una representació de Mori el Merma, un altre signe del compromís polític de l'artista (que pinta màscares i personatges de l'obra). La funció es tanca amb 45 minuts d'aplaudiments. Miró saluda emocionat des de l'escenari.

Després d'aquell moment màgic, coneix el jove reporter, a qui convidarà ràpidament a visitar-lo a Mallorca. Òbviament a Miró li va agradar molt aquell jove, fill d'exiliats republicans. Però a Del Moral li va canviar la vida professional, li va suscitar una infinita curiositat pels artistes i els seus mons. “No hi ha dia de la meva vida en què no pensi en Miró”, assegura el fotògraf. “La seva postura continua sent molt moderna i avantguardista. Va ser un resistent. Miró i Picasso ens van ajudar a sobreviure als exiliats espanyols. Et donaven coses que et feien millor”.