El carter es queda sense cartes

La sola de goma del nàutic comença a gastar-se per l'interior del taló esquerre i la pell blava de la punta es deforma lleument amb la pressió dels dits a cada pas. Quan ho nota —i això que el Juan cuida moltíssim les seves sabates de feina— sap que han passat uns dos anys i 3.600 quilòmetres recorrent una desena de carrers del districte 18 de Barcelona amb el seu carro groc. El seu avi va ser carter en un poble d'Almeria i el seu pare va heretar l'ofici a Santa Coloma. Ell va començar en aquella època classificant cartes al seu llit tot el Nadal, i als 21 anys va sortir al carrer. Els Tamayo són tota una estirp de tres generacions a Correus. Però s'ha acabat. A Juan no li agradaria que el seu fill, ara a l'atur, seguís amb la tradició. “El futur és incert i només d'això no es viu”, explica mentre empeny el carro groc carrer avall i ensenya la sola gastada de les sabates. El futur parla de drons, carros elèctrics i infinitat de paquets. És això, o la desaparició.

Cada any diverses publicacions realitzen un macabre estudi sobre les professions en risc d'extinció. Entre les primeres (a més de reporter de premsa, agent de viatges i agricultor) hi sol haver la de carter. Les llistes sempre es fan des dels EUA —l'última és de Fortune—, on el servei postal camina al límit de la fallida. Però el canvi de paradigma és global. El Canadà prescindirà del lliurament de cartes i paquets als domicilis a partir del 2019 i el Regne Unit va decidir l'any passat privatitzar Royal Mail, empresa pública des de feia 500 anys. A Espanya —Correus sol tancar amb beneficis— la situació no és gaire diferent, i les xifres parlen d'una reducció d'un 25% d'empleats, enviaments (ha passat de 5.100 milions a 3.099 milions) i ingressos des del 2008. En set anys l'empresa estatal, un dia convertida en símbol de l'eficàcia i la transversalitat de l'Estat, ha prescindit de 16.386 empleats, un de cada quatre. I l'aprimament de la plantilla, la mitjana de la qual d'edat ronda els 50 anys i el seu sou uns 1.000 euros, no ha tocat fons encara, segons fonts de l'empresa.

Correus ha perdut un 25% d'enviaments, de facturació i de plantilla des del 2008

L'ajust, en tot cas, sembla natural. Després de 300 anys d'existència de Correus a Espanya, gairebé ningú ja no envia cartes personals i cada vegada més rebuts del banc i notificacions públiques (multes, avisos...) arriben al correu electrònic. Han caigut fins i tot les felicitacions nadalenques, assenyala Juan a les vuit del matí mentre classifica un munt de rebuts bancaris a la seva taula de feina. La rendibilitat del negoci de les cartes, tot i que ha minvat al voltant d'un 40% i encara suposa el 90% del volum de Correus, anirà disminuint més. A més requereix d'un pagament de l'Estat d'uns 180 milions d'euros anuals per garantir el Servei Postal Universal. Els paquets i el comerç electrònic (Espanya té una de les taxes més baixes de la UE) són la taula de salvació a la qual s'aferra l'empresa pública espanyola més gran (uns 50.000 empleats) i la resta de serveis postals del món. Si sobreviuen, els carters seguiran anomenant-se així. Però en realitat seran paqueters.

Així ho proclama la Unió Postal Universal (UPU), l'organització que agrupa empreses de 192 països. I així ho defensa Javier Cuesta, el president de Correus, en una entrevista amb EL PAÍS després de presentar al metro de Barcelona un nou servei de recollida de paquets instal·lat a les estacions (City Paq), un pas més per facilitar al client l'enviament i recepció de les seves compres i anar guanyant terreny en aquest mercat. “Correus ha d'estar cada vegada més en paqueteria per compensar la baixada de cartes. Com més paquets tinguem, més és el marge per unitat i més bé asseguraràs el teu futur. Si no ho fem, serà un desastre”.

Però el sector és altament competitiu. Entre totes les empreses que operen a Espanya (la principal és Seur) lliuren a l'any 300 milions de paquets. Però cadascun dels 27.000 carters de Correus reparteix només uns 6 paquets al dia (no arriba ni al 5% del seu volum d'enviaments), molt lluny encara de ser important en un mercat que anirà multiplicant-se cada any i en el qual l'empresa pública té només el 10% del total. El repte en uns anys és que cadascun en distribueixi uns 25 per arribar a uns 500.000 paquets al dia, assenyala Cuesta. El president de la companyia nega rotundament que els carters desapareguin. "L'activitat de portar cartes anirà baixant, però no el carter". I a demanda del periodista, traça un retrat robot de com seran aquests empleats d'aquí a 20 anys. “Portaran molts paquets amb un carro elèctric que els ajudarà a transportar-los i seran segurs contra els robatoris. A més, tindran diferents eines electròniques que els permetran fer més serveis: certificar obres, informar al centímetre d'en quin carrer hi ha una rajola trencada, fer fotos de cotxes i cases perquè una asseguradora pugui avaluar el que passa. I, segur, hi haurà molt poques cartes”, esbossa.

L'esforç en els últims quatre anys per deixar enrere la crisi ha estat important i valuós. Però Correus arrossega la llosa de ser una de les empreses postals que menys ha diversificat el seu negoci a Europa, tant en paqueteria, com en serveis financers o logística industrial. I al final, és la que més dependència de la carta manté de les grans marques postals europees (Royal Mail, Deutsche Post…). Aquesta és la principal crítica dels sindicats i l'obstacle més complicat d'esquivar. “Correus té futur. Però té menys marge que el 1990. Tenim 7.000 carters rurals i cal garantir el servei universal [la llei obliga Correus a arribar fins a l'últim racó d'Espanya per lliurar les cartes, una tasca deficitària que es compensa amb l'aportació de l'Estat]. Però si a més es vol generar riquesa, ha de poder competir al mercat”, assenyala Regino Martín, secretari general de la federació postal de CC OO, el sindicat majoritari a Correus.

I fins que els drons reparteixin paquets i les màquines del metro els lliurin amb total normalitat, el Juan seguirà arribant a l'oficina a les set del matí amb l'uniforme posat de casa. Avui només té un parell de paquets a la taula i molts rebuts. L'Encarna o el Javier, companys des de fa dècades, en classifiquen algun més mentre sona un CD de Marisol triat a l'atzar entre el munt que cada dia alternen. Aquí es coneixen tots des de fa anys, alguns fins i tot són família. La majoria va viure l'època de les saques i les carteres de 40 quilos que destrossaven cervicals. Avui porten una moderna PDA i un carretó amb rodes que acomoden als portals quan cal pujar fins a cinc pisos caminant per lliurar algun certificat. El Juan creu que els carters no desapareixeran, que es reconvertiran i sabran adaptar-se. El Javier, el seu company, a punt de jubilar-se, no ho veu tan clar. “Jo crec que som dinosaures. Fixa't en la mitjana d'edat, si volguessin que això sobrevisqués haurien contractat més gent”, opina mentre tots dos pugen a l'autobús per començar el repartiment a les deu del matí.

El Juan coneix tothom al barri. La seva figura representa seguretat i confiança a la gent. L'hi expliquen gairebé tot. Sap qui està malalt, qui té problemes familiars o qui està a punt de mudar-se. Si algú necessita alguna dada del barri, ell la té (encara que per discreció no l'expliqui). Per això al Regne Unit, els carters de Royal Mail, per exemple, estan començant a desenvolupar funcions cadastrals. Tots els serveis del món estan pensant a aprofitar aquestes extenses xarxes —només la Guàrdia Civil o l'Església poden tenir un teixit semblat— per a altres tasques, com repartir medicaments o comunicar diferents tipus d'incidents. A Espanya, per exemple, 7.000 carters són capaços de recórrer encara 120 quilòmetres al dia deixant-se la sola de la sabata per lliurar i llegir una carta a una persona gran o a un invident. I això, de moment, no ho pot fer un dron.