_
_
_
_
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

El teorema de Forcadell: Carta a Josep Cuní

T’imagines que la cosa fos encara més envitricollada i Mariano Rajoy fos en realitat un militant del Bloc Gallec?

Lluís Bassets

Benvolgut Josep. Dijous al vespre vas tenir la gentilesa de citar una idea meva com a argument d’autoritat respecte als esdeveniments de la jornada i, concretament, a la manifestació en suport del president Mas davant del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. A més d'agrair-t'ho voldria aclarir el que et vaig dir exactament i, sobretot, deixar ben clar que el mèrit d'aquesta idea no és meu, sinó de la senyora Carme Forcadell, expresidenta de l'Assemblea Nacional Catalana i actualment diputada electa del Parlament de Catalunya.

L’afirmació o proposta que li vaig sentir dir a la senyora Forcadell –no et sabria dir quan, però ja fa molts mesos, potser fins i tot un any o dos– i que reconstrueixo a continuació en el seu contingut, tot i que no és segur que ho faci en la seva exacta literalitat, és la següent: "No us preocupeu quan el sobiranisme tingui dificultats o hi hagi desunió entre nosaltres perquè el Govern del PP no ens falla mai". Com saps, estimat Josep, un teorema és una proposta que afirma una veritat empíricament demostrable. No et faré la llista de la gran quantitat de vegades en què, a falta d'energies o d'unitat sobiranistes, el senyor Rajoy, algun dels seus ministres o el PP en pes han vingut a posar-hi remei amb una iniciativa que ha tornat a soldar el bloc independentista. El darrer episodi que ha demostrat la veritat de la proposició ha estat l'actuació de la Fiscalia de l'Estat amb el procés participatiu del 9-N i la manera en què van ser citats a declarar el president Mas i les senyores Rigau i Ortega, consellera i exvicepresidenta del Govern català, respectivament.

La veritat d’un teorema depèn de la seva demostració, que en aquest cas és ben clara. Els teoremes poden tenir també corol·laris, que en aquest cas seria el següent: si el PP perdés el Govern, deixaria d'existir aquesta garantia actual que resol els problemes del sobiranisme. Segons aquest fil argumental, res seria millor per al sobiranisme que una nova victòria del PP o en tot cas la formació d’un govern de coalició entre el PP i Ciutadans, les forces que probablement podrien garantir millor la vigència del teorema de Forcadell.

Una cosa és demostrar un teorema, però més difícil és trobar-ne una explicació o una teoria, és a dir, les raons que ens expliquen per què les coses són com són. N’he sentit moltes, totes difícils de demostrar, però només vull deixar constància de la més notable i imaginativa, tot i que propera a les teories de la conspiració i, això sí, amb l’avantatge de la seva senzillesa i elegància, cosa que és sempre d’agrair en el terreny de la lògica en el qual ens hem aventurat una estona. Aquesta seria que a la cúpula del PP hi hagués una persona infiltrada per l'ANC, és a dir, un agent doble, que a més de mantenir informats els sobiranistes sobre els projectes, les reaccions i els pensaments del Govern del PP arribaria fins i tot a influir en les seves decisions per aconseguir les reaccions més adequades a l'objectiu de la independència.

Aquesta explicació és certament una variable de la teoria de la fàbrica d'independentistes, però amb una mica més de força, si es vol, literària. T'imagines, Josep, que Jordi Moragas fos en realitat un militant de l’ANC infiltrat des de fa anys, primer a la Moncloa en temps de Felipe González, després al PP mateix amb Aznar i Rajoy, per preparar la independència de Catalunya? Posats a imaginar, t’imagines que la cosa fos encara més envitricollada, com que Mariano Rajoy fos en realitat un militant del Bloc Gallec, que van fer entrar al PP per treballar des de dins per la fragmentació d’Espanya i, per tant, la independència de Galícia?

Ja veus, Josep, que podríem arribar molt lluny si volguéssim treure tot el partit a la teoria de l’agent doble. Recordaràs la novel·la de G. K. Chesterton L’home que fou dijous, en la qual se’ns explica com s’esdevé que una mena de consell suprem anarquista mundial està format finalment tot ell per policies infiltrats, de manera que els qui volen combatre l’anarquisme són els qui finalment el dirigeixen. No et dic res més. Em sembla que ja he arribat prou lluny en els meus aclariments i reflexions, i no voldria ni abusar de la teva paciència ni embolicar encara més la troca. Amb la meva amistat.

Tu suscripción se está usando en otro dispositivo

¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?

Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.

¿Por qué estás viendo esto?

Flecha

Tu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.

Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.

En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.

Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.

Sobre la firma

Lluís Bassets
Escribe en EL PAÍS columnas y análisis sobre política, especialmente internacional. Ha escrito, entre otros, ‘El año de la Revolución' (Taurus), sobre las revueltas árabes, ‘La gran vergüenza. Ascenso y caída del mito de Jordi Pujol’ (Península) y un dietario pandémico y confinado con el título de ‘Les ciutats interiors’ (Galaxia Gutemberg).

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_