Ciutadans

Del programa de C's, explicitat en la seva propaganda per a les passades eleccions del 27-S, em van cridar l'atenció dos apartats. Un l'encapçala l'eslògan “Una Catalunya sense bàndols”. L'altre, “Abaixarem els impostos”. M'agradaria comentar tots dos assumptes, perquè em sembla que de tots dos es desprèn el caràcter indeterminat i gasós d'aquest partit, encara que els equips de simulació (del que no són) i dissimulació (del que són) funcionin a ple rendiment. C's ja no és un partit que prometi. Quan va néixer, el seu perfil sociològic era una incògnita. Però amb vint-i-cinc escons al Parlament català, a més de la seva posició determinant a diversos ajuntaments de la resta d'Espanya, ja tenim una idea aproximada dels seus caladors de vots. Caladors, ens agradi o no, sorprenentment transversals. El que no crec que es pugui calcular és el seu sostre. Encara que sospito que això està directament lligat a com de bé o de malament ho facin els seus adversaris en les properes cites electorals, entre elles, les del 20 de desembre.

“Una Catalunya sense bàndols”. En aquest apartat, C's fa al·lusió a fronteres, als llaços que uneixen els catalans i “la resta dels espanyols” i a la defensa dels interessos dels catalans enfront del Govern central i les altres comunitats autònomes. No dubto de la bona fe de totes aquestes propostes. I no obstant això em queden dubtes. Per exemple, dubtes que quan els dirigents de C's (Inés Arrimadas i Albert Rivera) insisteixen amb perseverança que la línia que separa l'esquerra i la dreta ideològiques ja no existeix, no s'estiguin referint als partits d'esquerres i de dretes també com a bàndols, que ells no esmenten com a tal al seu programa, però que ho pensen, tal és la seva greixada maquinària de grollera simplificació. Com si els partits polítics no datessin del segle dinou, a recer de les lluites per fer que una vegada per sempre els treballadors visquessin en condicions humanes i deixessin d'autoaniquilar-se per quatre peles durant dotze hores diàries. És evident que al partit d'Albert Rivera ningú s'ha parat a pensar mai, per exemple, en la tragèdia de la Comuna de París i en la represàlia ferotge posterior, com un assumpte en el qual estaven en joc dues naturaleses ideològiques enfrontades pel capital. Si pensessin en assumptes històrics tan tràgics com aquests, segurament s'adonarien, que salvant totes les distàncies, que avui encara hi ha gent en molts llocs del món que segueix vivint miserablement com al segle de Dickens. Sense comptar, és clar, els quatre milions llargs d'aturats a Espanya als quals mai es refereixen, no fos que haguessin de comprometre's amb una política d'esquerres o dretes.

 Quan C's  fa gala de la seva centralitat ens està informant de la seva condició de partit desideologitzat

“Abaixarem impostos”. El mantra de sempre per guanyar vots. Desconec si les primeres espases de C's coneixen el concepte d'“Economia vudú”. També conegut com “La corba de Lafter”, perquè qui la va esgrimir, com qui es treu un conill del barret, va ser l'economista nord-americà Arthur Lafter. La llegenda diu que Lafter, assessor del llavors president dels Estats Units, Ronald Reagan, li va dibuixar, en un tovalló del restaurant on s'havien reunit per parlar de la futura política econòmica, una gràfica en forma de campana. En aquell paper prosaic, el traç d'abscisses i ordenades li garantien a Reagan que si abaixava els impostos, la recaptació augmentaria. Evidentment, la recaptació no va augmentar, perquè l'exactor de Hollywood només va abaixar els impostos directes a les rendes més elevades i va apujar els impostos indirectes, trencant el principi de progressivitat (José Carlos Díez, La economía no da la felicidad, però ayuda a conseguirla, 2015).

Així que això és el que ofereix C's. Quan fan gala de la seva centralitat ens està informant de la seva condició de partit desideologitzat. I d'aquesta falta de compromís ideològic, neix un partit programat per al votant indecís, per al decebut i, fins i tot, per al que mai ha votat. Però també per al nou ric i el que s'ha cregut de cap a peus el discurs de la modernitat política. Per tot això, Ciutadans és allò que no hi ha. Des de la FAES, el vinculen al PSOE. D'altres no dubten a vaticinar que si el PP necessités suports per cobrir la majoria que presumiblement no obtindrà en les properes eleccions, C's els hi donarà. Uns altres els desdenyen, que és una altra manera de tenir-los por. En resum, un partit amb un futur esplendorós. Si res ni ningú fan alguna cosa per despullar la seva perillosa insubstancialitat.

J. Ernesto Ayala-Dip és crític literari