En català, naturalment

La màquina d’encarregar no diu ni “hola”, ni “bon dia”, ni pregunta “com estàs”, sinó que et dóna feina i sovint no és pas la que vols, ans el contrari. Acostuma a ser un article feixuc fora d’hores, de mida i de previsió, cosa normal ara que els diaris s’aprimen i, en canvi, augmenten les seccions toves, les revistes de colors i les edicions digitals, també a EL PAÍS. Un clàssic són els aniversaris, i ara elpais.cat fa un any, un motiu que els seus responsables troben suficient per demanar-te un text per a la celebració.

La meva resposta habitual acostuma ser un gran assortiment de renecs, a granel, com fan els pagesos, perquè no trobo temps per escriure tant i cada article em costa molt. Els interlocutors acostumen a aguantar els meus gemecs, conscients en qualsevol cas que acabaré claudicant, més que res perquè no sé dir mai que no i tampoc em faig pregar gaire. Només demano una mica de marge i bones paraules. I els d'elpais.cat són molt bona gent, o sigui que vaig acceptar l’encàrrec després de blasfemar molt, naturalment.

Aquesta vegada vaig dir que sí perquè em venia de gust, volia donar les gràcies per deixar que la secció d’Esports (i molt especialment la Nàdia, el Robert i el Jordi) tingui una finestra en un mitjà que es fa apreciar. Últimament no tenim gaire motius d’alegria en l’ofici de periodista, cada cop més mal vist, i només fem que criticar el que fan i el que fem, com si res valgués la pena. No passa pas el mateix amb elpais.cat, que m’ha permès tornar a gaudir amb la columna del Corredisses.

Vaig triar aquest nom en memòria de Josep Elies Juncosa (1880-1944) i també perquè sempre anem amb presses, amunt i avall, sense pausa per reflexionar una mica sobre el que passa, també a l’esport català i al Barça. No hem agafat encara el to del tot i segurament trigarà temps que la columna acabi de funcionar del tot, de manera que cal demanar paciència als lectors. Em conformo de moment que jo m’ho passi bé fent-la sense perdre mai la por del ridícul ni el neguit de veure què escriure aquesta setmana.

Corredisses m’ha permès recuperar la llengua materna, la de la meva vida fins que vaig arribar a EL PAÍS, i adonar-me que si no la practiques, si no la cuides ni la mimes, l’acabes maltractant i la perds de mala manera, o sigui que ha estat una sort poder tornar a escriure en català, el més normal del món si penses i llegeixes en català. També he recuperat la familiaritat, i, esclar, la proximitat, a vegades perdudes quan la casa mare és molt generalista i queda lluny, no només geogràficament.

I molt especialment m’ha permès, com a periodista gran i romàntic que ja sóc, recuperar la idea que una redacció pot funcionar encara com un taller artesà, com diuen els mestres de la talla de Josep Maria Martí o Enric González. No hi ha res més maco que poder controlar tot el procés de producció, implicar en la feina redactors i editors, provocar l’interès dels sotsdirectors i directors, com quan es funcionava amb una certa disciplina obrera i la nostra vida funcionava per mèrits i per anys, i també per crits.

Una redacció ha de tenir puntes, gent que agita i d’altres que calmen, bons escriptors i millors periodistes, crítics, cronistes i, evidentment, rectors que sàpiguen encarregar les coses. I elpais.cat va agafant com la pluja fina, perquè ha aconseguit tenir força producció pròpia, a vegades tan interessant que s’ha de traduir al castellà per a l’edició global (no només es tradueix del castellà al català). No es tracta pas de ser furtiu en una mateixa empresa, sinó de provocar l’interès general.

Les millors publicacions es distingeixen pels seus acabats, i a elpais.cat hi treballen correctors i editors pacients que no només coneixen bé el català, sinó que aguanten i cada cop interpreten millor els redactors. Jo sempre m’he sentit molt ben tractat i el Corredisses ha anat agafant vida amb la intenció d’explicar sobretot l’actualitat del Barça. La intenció es tenir una mirada neta, clara, si es pot reflexiva, sobre el món blaugrana, sense pretensions i també sense cap mena de complex.

L’equip passa per un dels millors moments de la història des que el lidera Messi. El club, en canvi, afronta un repte majúscul: mantenir la singularitat en un món cada cop més global, una apreciació que es pot estendre a l’esport català. Aquest objectiu en certa manera s’assembla al nostre, i d’aquí ve l’interès en la secció, en el projecte del diari, i l’entusiasme que ha despertat a l’hora de donar vida al Corredisses. Així és que aquest no és un encàrrec, sinó una obligació com a periodistes d'elpais.cat.

A vegades, quan em pregunten per què Messi funciona bé al Barça i no a l’Argentina, responc: perquè al Camp Nou juga amb el solfeig après a la Masia i, en canvi, al seu país els músics toquen d’oïda i, per més bons que siguin, l’orquestra no sempre afina. Ja sé que sóc molt pesat amb això del solfeig, però és un detall més per entendre la necessitat d’explicar l’univers culer a partir de les seves pròpies claus, i una d’aquestes és fer-ho en català, la llengua del país i del FC Barcelona.