Un país comú per a Gasol i Piqué

Com és natural, parlo d’en Pau (encara que valdria amb en Marc) i d’en Gerard (res a veure familiarment amb mi, que jo sàpiga, malgrat compartir cognom, encara que ja em vindria bé gaudir d'una part del seu talent extraordinari). Tots dos són esportistes excel·lents, amb èxits indiscutibles que els fan excepcionals. Però, evidentment, no vull parlar avui dels seus assoliments esportius. Voldria referir-me al que representen com a retrat d'un país complex.

En Pau és espanyol, en tant que català. I ho manifesta amb total naturalitat. Sense problemes emocionals. I transmetent uns valors absolutament admirables. En Gerard és català, i juga amb la selecció espanyola. I se sent més català que espanyol. Però comparteix amistats i sentiments molt profunds amb els companys d'equip. I vol seguir jugant a la selecció espanyola.

Això és Catalunya. I això és, per tant, Espanya. Països complexos i plurals. Amb sensibilitats múltiples i diverses, que els enriqueixen i els fan particularment atractius.

I aquesta rica complexitat és la que hem de preservar. Perquè és on descansa la nostra convivència, basada en el respecte mutu, però sobretot, en l'admiració i l'afecte compartits.

Estic convençut que a en Pau i en Gerard, a en Gerard i en Pau, no els costaria gens ni mica posar-se d'acord molt ràpidament a veure com seguim sent part d'una mateixa col·lectivitat, que desitja conviure, gaudir junts, tenir horitzons de prosperitat i de superació, i de fer-ho en un marc de llibertat, d'igualtat de drets i de tolerància fraternal sobre les diferències, no només acceptant-les sinó assumint que ens enriqueixen a tots.

Recuperem un dels valors tradicionals de la Revolució Francesa, la fraternitat

I seria una pena que no ho veiéssim d'aquesta manera. Perquè el resultat seria terrible: que en Pau no pogués seguir vivint íntimament la seva condició de català i espanyol, sense contradiccions, o que en Gerard pensés que, al final, la seva condició de català el fa incompatible amb el seu compromís amb Espanya, a través de la seva selecció.

Per als dos, el trencament emocional, crec, seria inassumible. I no podem permetre que la política arribi a aquests extrems. Perquè la política ha d'estar al servei de la inclusió emocional de tots i cadascun dels ciutadans, entorn de valors compartits de llibertat, d'igualtat de drets i d'oportunitats, i d'horitzons de futur. En el nostre cas, la pertinença i el protagonisme en aquell gran projecte de construcció d'una Europa com a llar comuna, i que constitueix una de les grans gestes de la nostra història col·lectiva com a europeus.

Per això, hem de ser capaços, i sobretot els nous responsables polítics sortits de les eleccions autonòmiques recents, i que una part molt significativa, però, al final, no majoritària, ha volgut plantejar com un plebiscit, de reconstruir el que s’ha destruït. Incloent-hi coses elementals, que, al marge, sens dubte, de moltes d’altres, podrien ser les següents:

1. El respecte a la legalitat i a les regles del joc, una cosa bàsica en qualsevol sistema democràtic. No crec que necessiti més discussió.

2. La devolució del caràcter integrador de les institucions, renunciant al fet que tornin a ser instrument de projectes polítics parcials, com així ha estat “obscenament”, i que tornin al caràcter de servei per al conjunt dels ciutadans. Espero i desitjo que el nou Parlament, fins i tot qui el presideixi, ho entengui així. Ha de ser l'expressió de tots i cadascun dels ciutadans a través dels seus representants. I tots han de ser iguals.

Les institucions han de recuperar el seu caràcter integrador; no són d’ús per a projectes parcials

3. Un feina conjunta per superar els trencaments emocionals, tant en la societat catalana, tràgicament dividida, en les famílies, en els amics o a la feina… com entre una part significativa d'aquesta i una part, també significativa, de la societat espanyola. Absurdament trist.

4. Un esforç comú i compartit perquè els sistemes educatius no serveixin per dividir i emfatitzar diferències, sinó perquè serveixin per unir i compartir, amb independència de la llengua utilitzada per vehicular aquests valors. Les llengües no divideixen mai. El que divideix és el que s'expressa amb els idiomes. I aquí s'ha fet molt de mal. I el que s'ha sembrat durant, almenys, dues generacions, necessita un període de temps similar. Recuperem un dels valors tradicionals de la Revolució Francesa i probablement el menys esmentat: la fraternitat.

5. Un esforç comú i compartit perquè els mitjans de comunicació, públics i privats, contribueixin a vertebrar i no a dividir: que estiguin al servei de tots els ciutadans que, amb els seus impostos, els financen o els subvencionen. I, altre cop, fa falta temps.

6. El respecte als símbols i a les institucions que els representen. No neix res positiu del menyspreu i l'ofensa. I moltes coses són positives si es fan des del respecte i l'afecte compartit. Una altra vegada, necessitem temps.

7. La voluntat de refer el gran pacte que ens va permetre sortir de la dictadura i instaurar un sistema plenament democràtic i homologable, que ens va permetre la integració en la construcció europea. I es va fer amb gran generositat i altesa de mires.

En definitiva, és urgent reconstruir el pacte constitucional del 1978. Amb el mateix esperit generós i de voluntat de consens. I fer-ho de forma inclusiva, com el 1977, incorporant no només els dos grans partits, sinó les noves forces polítiques emergents i, en la mesura del possible, els nacionalismes perifèrics, si es deixen… Però no hi ha cap més sortida si volem cimentar les bases per a una convivència que ens duri, almenys, uns trenta o quaranta anys més.

Un marc de convivència renovat que ens permeti que els Gasol i els Piqué se sentin raonablement confortables, i que els agradi viure en comú. Una cosa que, lamentablement, no estic segur que estigui garantit després dels resultats de diumenge. Una societat tràgicament dividida en dues meitats i que tenim, entre tots, l'obligació moral de superar.

I, efectivament, tenim l'obligació, entre tots, perquè això sigui possible. O, ens imaginem un país en què Gasol i Piqué no puguin estar junts? Un país on un dels dos se senti estranger. On un o un altre tinguin passaports diferents… Un país en què no puguin conviure com a compatriotes i que, al mateix temps, puguin compartir amb una cosa tan comuna i compartida com una Espanya que un conegut nacionalista català va definir com una realitat entranyable.

Compartireu amb mi que estem parlant d'un escenari tràgic. I absolutament indesitjable. Tant de bo tots els Gasol i tots els Piqué tinguin en compte el que ens estem jugant. I reaccionin adequadament. Assumint que val tant la llibertat o la igualtat com la fraternitat. Valors republicans. Valors universals.

Josep Piqué va ser ministre d'Afers Exteriors entre el 1996 i el 2000.