Espanyols, a les urnes com més aviat millor

Si a qualsevol analista li haguessin dit fa només un parell d'anys que l'electorat català elegiria una majoria independentista al Parlament disposada a reclamar la secessió immediata de l’Estat, probablement hauria respost amb l'escepticisme i la desgana que el mateix president del Govern central ha evidenciat sobre aquest tema fins fa molt pocs mesos. En realitat ha estat freqüent el comentari a càrrec dels sobiranistes moderats i dels catalans oposats a l'anomenada desconnexió en el sentit que al final no passarà res. Probablement es referien al fet que no hi haurà violència als carrers ni els castellanoparlants es veuran discriminats, almenys no de moment, però això no significa que no passi res.

La notícia d'ahir és d'una importància ineludible: consisteix en la ruptura del consens constitucional en una comunitat autònoma que representa el 20% del producte interior brut d’Espanya i el 15% de la seva població. En la consecució d'aquesta ruptura, els seus promotors no han dubtat a vulnerar totes les regles de la decència democràtica, mitjançant la utilització sectària dels mitjans públics al seu abast i la renúncia dels governants a exercir el seu mandat en benefici de tots els ciutadans a canvi de ser fidels a la seva particular parròquia. Però això ni invalida el resultat ni aclareix el futur, entre altres coses perquè aquest també és conseqüència de la confrontació amb prou feines manifesta entre dos nacionalismes, cada un dels dos més temible: el català i l'espanyol.

La publicació a EL PAÍS d'ahir de l’article excel·lent de Félix Ovejero sobre patriotes i nacionalistes m'excusa d'insistir en les aberracions comeses freqüentment per aquests en nom dels valors de la identitat comunitària, es defineixi aquesta per l'ús d'una llengua, la pràctica d'una religió, el somni de la tradició històrica o un sentiment generalitzat, de privilegi o de greuge, respecte a l'altre. És precisament aquesta diferència entre uns altres i nosaltres, la declaració d'aquell límit invisible ancorat en els sentiments, o en presumptes valors i formes de ser que defineixen la identitat d'un grup, el que acaba per establir com ja s’ha estat fent les fronteres entre bons i mals catalans i bons i mals espanyols. I això és el que precisament ha passat en les eleccions de diumenge: una ruptura gens subtil i menys pacífica del que sembla entre els ciutadans d'una comunitat autònoma ara partida en dues i d'un Estat sobirà, els governants del qual s'han dedicat a atiar la flama de la confrontació en nom de la seva particular visió d’Espanya i a la recerca de rèdits electorals.

Els mètodes usats pels promotors de la ruptura no invaliden el resultat d’ahir

Hem insistit massa poc que la Transició espanyola, tan blasmada ara per alguns aprenents de bruixot, va suposar entre altres coses la recuperació dels valors de la Il·lustració inherents a la construcció democràtica. En contraposició de l'exacerbació de la identitat com a icona i subjecte dels drets i deures polítics, la Il·lustració enarbora la igualtat de tots els ciutadans davant la llei, independentment del sexe, la raça, la religió que professi i la nació (lloc de naixement) que tingui. Aquesta contesa es lliura també entre la modernitat i la tradició, la conservació i el progrés, els sentiments i la raó. No és infreqüent, per això, que les passions sacsegin el debat polític, però les passions són sempre totalitàries per la seva mateixa naturalesa.

En contraposició dels que clamen i sospiren pels desitjos del poble i les tribulacions de la gent, el polític il·lustrat lluita pels drets dels ciutadans. No obstant això, aquesta manera de veure les coses té en l'actualitat i en molts llocs cada vegada menys prestigi. Al nostre país ho posa en evidència el fet que el Govern central decidís fa ben poc eliminar l'educació per a la ciutadania del currículum dels nostres escolars, i prioritzés l'ensenyament de la fe enfront de l'ús de la raó.

En aquest context, molts es pregunten què passarà d'ara endavant després de la jornada d'ahir, i acostumen a respondre's que res de bo en realitat. Depèn, per descomptat, de quins siguin els objectius i mètodes que els vencedors indiscutibles de les eleccions catalanes, al marge de quin hagi estat el percentatge de vots obtinguts, es disposin a aconseguir. Però, també, i molt, de l'actitud del Govern de Madrid i dels partits amb representació i arrels a tot Espanya, Catalunya inclosa, a qui es deu fonamentalment les gairebé quatre dècades d'estabilitat política i desenvolupament econòmic que hem gaudit des de la desaparició de la dictadura.

Sembla irresponsable que el president del Govern central vulgui fer durar la legislatura fins a Nadal

Si no es prenen mesures que reforcin el compromís democràtic dels espanyols, els resultats d'aquestes eleccions poden ser l'anunci d'una crisi global del nostre sistema polític, víctima d'una desafecció cada vegada més estesa com a conseqüència de la corrupció i de la falta d'un projecte de futur. Aquest no pot construir-se a força de discursos i promeses, sinó d'objectius clarament delimitats respecte a què cal fer amb el país, quin model d’Estat de benestar volem i quina classe de convivència aspirem a construir entre les diverses nacionalitats d’Espanya que la mateixa Constitució del 1978 reconeix.

En una situació com l’actual sembla del tot irresponsable que el president del Govern espanyol vulgui fer durar la legislatura fins a la vigília de Nadal, aprovar un pressupost que, si les enquestes no s'equivoquen, difícilment serà capaç de gestionar, i allargar durant encara més de dos mesos un interregne inútil que només ha de servir, si tenim en compte el que hem vist, per alimentar les passions de polítics i tertulians a la recerca de més vots i més audiències. Tan irresponsable com el silenci inaudit que va guardar ahir a la nit davant l'opinió pública. Si persisteix la seva obstinació només aconseguirà promoure més inestabilitat i incertesa de cara al futur, per la qual cosa si és el bé d’Espanya i no el gaudi del poder el que el mou, hauria de convocar eleccions legislatives.

Els catalans ja han anat a les urnes. Els espanyols tots han de fer-ho com més aviat millor. Tant de bo assistim llavors al triomf de la Il·lustració. Ahir no va poder ser.

Juan Luis Cebrián és president d'EL PAÍS.