Els fiascos del ‘Made in Germany’

La venerada imatge que té Alemanya de ser un país eficient i puntual, en què l'emblemàtic segell d'exportació "Made in Germany" és acceptat a tot el planeta com a garantia de qualitat, va patir un cop dur el cap de setmana passat a causa d'una saga digna d'una pel·lícula de dolents que es creuen molt astuts. Volkswagen, una de les joies més preuades de la gran indústria alemanya i que dóna feina directa a unes 600.000 persones a tot el món, es va veure obligat a admetre que havia enganyat les autoritats mediambientals nord-americanes perquè havia instal·lat un refinat programa que li permetia trucar les emissions de gasos tòxics en diversos models amb motors dièsel.

L'escàndol, de conseqüències encara per definir, ja va costar el càrrec al president de la junta executiva del grup, el venerat Martin Winterkorn, i amenaça de deixar sense feina diversos altres alts executius. Pitjor encara, l'engany va deixar al descobert que a la planta noble del consorci, que té la seva seu a Wolfsburg, es van aprovar estratègies amb l'objectiu de violar les reglamentacions europees i les rígides lleis mediambientals dels Estats Units, mesures fraudulentes per facilitar la venda d'aquests automòbils en un mercat poc inclinat als motors dièsel.

El preu que haurà de pagar Volkswagen per l'engany encara no se sap, però l'escàndol va reviure un aspecte poc conegut de la primera potència econòmica d'Europa. Alemanya és un país corrupte i els executius formen una família sense escrúpols on impera el lucre per sobre de l'honestedat? L'interrogant no és gratuït i aquest aspecte poc conegut del país ha merescut en el passat diverses portades dels mitjans més importants, quan es van fer ressò, o van descobrir, diversos escàndols de corrupció protagonitzats per marques tan emblemàtiques com Siemens, per bancs com el Deutsche Bank i el Commerzbank i també per les famílies polítiques i els sindicats.

El 1982, el país es va quedar sense alè quan la revista Der Spiegel va descobrir que Friedrich Karl Flick, amo de l'imperi privat més gran del país, havia repartit desenes de milions de marcs entre els quatre partits polítics que tenien representació al Bundestag, el SPD, la CDU, la CSU de Baviera i el petit partit Liberal (FDP), per obtenir una exempció fiscal per a la venda d'un paquet d'accions de Daimler Benz, valorat en 2.000 milions de marcs. “No puc recordar res sobre aquell esdeveniment”, va dir Helmut Kohl davant una comissió parlamentària que el va interrogar el 1984, una declaració que el va convertir en el protagonista de la primera ‘apagada’ de la política alemanya. El seu partit, la CDU, havia rebut més de 16 milions de marcs.

La gran indústria alemanya es va beneficiar fins al 1998 d'un interessat buit legal que li va permetre pagar suborns a mig planeta i desgravar d'impostos els diners utilitzats per obtenir contractes. Aquest sistema va permetre a Siemens, una altra joia de la gran indústria germana, expandir-se amb rapidesa pels mercats en vies de desenvolupament. A Espanya, l'empresa va pagar comissions milionàries i va acabar creant una “caixa negra” per seguir pagant suborns després que el Govern alemany prengués mesures per frenar aquestes pràctiques.

El 2008, l'empresa Siemens va haver de pagar una multa d'uns 1.000 milions de dòlars després d'haver estat considerada culpable d'haver comès més de 400 casos de suborn amb gairebé tothom. Un any més tard una altra empresa alemanya, el fabricant de vehicles pesats MAN, actualment filial de Volkswagen, va ser condemnada a pagar una multa de 150 milions d'euros després de demostrar-se als tribunals que havia pagat suborns a Europa, Àfrica i Àsia per vendre camions i autobusos.

La gran banca tampoc és aliena a la síndrome de la corrupció a Alemanya. Al juny passat, els dos presidents del Deutsche Bank, la principal institució financera, es van veure obligats a renunciar després de suportar una allau de crítiques per un pecat comès per la institució. El banc havia sofert una important derrota legal davant els supervisors dels Estats Units i la Gran Bretanya que el van obligar a pagar una multa de 2.500 milions de dòlars per haver manipulat durant quatre anys el preu del líbor, l'euríbor i el tíbor, els tipus d'interès que s'apliquen a Europa als préstecs entre bancs.

Un mes abans, el Commerzbank havia acceptat pagar una multa de 1.450 milions de dòlars a les autoritats nord-americanes, després de reconèixer que havia realitzat operacions comercials amb dos països embargats, l'Iran i el Sudan. La picardia alemanya no és nova i diversos experts creuen que l'afició pel suborn, l'engany i els paranys va néixer el 1949, quan a l'acabat de crear Bundestag s'havia de votar la capital provisional del país —Bonn o Frankfurt—. Diversos parlamentaris van rebre la suma de 20.000 marcs per inclinar la decisió a favor de Bonn, la ciutat triada per Konrad Adenauer.

La corrupció empresarial a Alemanya també va posar fi a la reeixida carrera política de diversos importants dirigents alemanys i un dels més importants líders sindicals del país. El 1983, el ministre president de l'Estat lliure de Baviera, Max Streibl, es va veure obligat a renunciar quan va admetre que tenia molts amics al món (la paraula “amics” la va pronunciar en espanyol). Un dels amics era Burkhardt Grob, un ric empresari que l'havia convidat a passar unes esplèndides vacances al Brasil. Com a agraïment, el polític bavarès va autoritzar diversos encàrrecs multimilionaris per a l'empresari “amic”.

Aquell mateix any li va tocar el torn a Franz Steinkühler, el llavors president de sindicat IG Metall, el més gran i ric del món. El sindicalista i militant del SPD va utilitzar informació privilegiada per especular a la Borsa de Frankfurt. Gràcies a la seva condició de membre del Consell de Vigilància de Daimler Benz, Steinkühler es va assabentar amb diversos dies d'anticipació de la fusió de Mercedes AG Holding amb Mercedes Benz i va comprar accions per valor d'un milió de marcs que li va deixar un sucós guany, però li va costar el càrrec.