L’ombra allargada del 3%

La imputació d’Oriol Pujol en el cas de les ITV, que va suposar la fi de la seva carrera política, i la confessió de l'expresident de la Generalitat pels seus comptes a l'estranger van situar la corrupció en el centre del debat polític de la legislatura. Artur Mas va anar sempre a remolc dels jutges i la policia i Esquerra Republicana, el seu soci parlamentari, no només el va obligar a comparèixer a la Cambra després de molts titubejos, sinó que va forçar la creació d'una comissió d'investigació. Els treballs van intentar ser una mena de judici al pujolisme i la corrupció des que hi ha democràcia per acabar en gairebé un acte de cara a la galeria per la nul·la eficàcia de les conclusions aprovades.

El Govern de Mas es va veure obligat a moure fitxa davant el continu degoteig de casos i va impulsar la Llei de la Transparència. Es tractava de combatre l'ombra allargada del 3% que pesa sobre Convergència des que Pasqual Maragall va deixar anar la seva famosa expressió en el Parlament el 2005 i que no ha fet sinó consolidar-se amb una reguitzell de sumaris: el cas Palau; el de la constructora Teyco, adjudicatària d'obra de la Generalitat; les donacions a la fundació Catdem; el cas Innova sobre la sanitat pública; el que afecta l'exalcalde de Torredembara, o el judici contra Xavier Crespo, exdiputat de CiU i exalcalde de Lloret, per les relacions amb la màfia russa.

Mas presumeix ara de transparència i recorda que no hi ha cap condemna

Enfront de les investigacions judicials, el president català presumeix del lideratge que té la Generalitat en el rànquing que elabora Transparència Internacional i va crear un comissionat per mostrar aspectes del seu compromís contra la corrupció. Al capdavant d’aquest va nomenar la magistrada Núria Bassols, de perfil buròcrata, que en els mesos del seu mandat s'ha centrat a organitzar jornades per proclamar les seves intencions. Bassols va ser nomenada setmanes després d'arxivar la causa contra el diputat de CiU Ferran Falcó pel cas Adigsa, que feia referència a les comissions en la rehabilitació d'habitatges de la Generalitat.

Té el suport de la raó Mas quan recorda que ni cap dels dirigents de Convergència ha estat condemnat en sentència, ni el partit, tampoc, a diferència del que sí que ha passat amb Unió, però oblida que el garantisme del procés penal retarda anys la celebració del judici. I aquí hi ha l'extresorer del partit Daniel Osácar, a punt d'asseure's al bvanc dels acusats per afrontar una petició del fiscal de set anys i mig de presó pel cas Palau. I aquí hi ha les 15 seus de Convergència embargades per la justícia en aquell mateix afer per cobrir la responsabilitat civil pels 6,6 milions d'euros en “comissions il·lícites” que van beneficiar el partit per desviament de diners d'obra publica de la Generalitat, segons la tesi del jutge instructor.

Convergència va ser la formació més esquitxada per la corrupció, però no l'única. Amb prou feines uns dies després de les autonòmiques del 2012 va esclatar el cas Mercuri, que acabaria amb la defenestració de l'alcalde de Sabadell, Manuel Bustos, i la imputació del seu germà Francisco. El primer era el secretari de política municipal del PSC i va acabar destituït i condemnat a un any i quatre mesos de presó, el mateix que li va passar al secretari d’organització de l'època, Daniel Fernández, un altre diputat que va cavar la seva fossa política a compte d'una conversa per col·locar un càrrec de confiança a l’Ajuntament de Montcada i Reixach.

Encara que per a sainet, polític i judicial, el que va protagonitzar Alicia Sánchez-Camacho, presidenta del PP de Catalunya amb el cèlebre enregistrament de La Camarga. Però el PP no es va arronsar per aquest afer en el seu discurs polític contra la corrupció nacionalista, malgrat el que diguessin els papers de Bárcenasi la trama Gürtel.

Jordi Cañas, diputat de Ciutadans, va ser l'únic que va lliurar l'acta sense esperar judici ni condemna quan va ser imputat per frau fiscal per una qüestió privada.