La Jonquera, territori independent

Divendres a les 12.00 h creix la cua a la porta del bufet lliure del Gran Jonquera. Abans d'entrar, passen per caixa jubilats, algunes parelles de mitjana edat i grups que han arribat en autocar des de Perpinyà. Els 16 euros donen accés a un saló per a 800 persones que cada dia n'alimenta unes 1.300. És el més gran d'Europa: 200 plats diferents acabats de cuinar per triar, desenes de begudes diferents i tantes cremes catalanes que no caben només en una barra. Aquesta cua, formada íntegrament per francesos, explica el desenvolupament experimentat per un poble de 3.115 habitants que a l'últim segle ha lligat la seva sort a la de la frontera amb França i a paraules exòtiques com Schengen. No obstant això, en ple debat sobre un nou Estat català i la possible sortida de la UE, a ningú sembla estar preocupat per un canvi. El lloc de privilegi que ocupen, diuen, no els el prendrà cap procés.

La Jonquera forma part de la xarxa de 753 municipis catalans adherits al procés d'independència. Però no és un més. És la principal porta d'entrada de mercaderies per terra a Espanya i un importantíssim motor econòmic sorgit fa alguns anys. Uns 8.000 camions paren a fer gasolina diàriament en alguna de les 15 gasolineres, que despatxen uns 200 milions de combustible l'any. Cada setmana milers de francesos creuen per comprar licor, tabac, roba, embotits i perfums atrets pels preus, fins a un 20% més baixos que al seu país. La Jonquera, en suma, és un enorme generador d'impostos especials. I la seva alcaldessa, Sònia Martínez, considera que no reben un tracte d'acord amb el que aporten. “No veiem reflectits els impostos que es creen. Malgrat el volum comercial de la Jonquera, la Nacional II té unes rotondes desastroses, sense il·luminació, amb unes sortides a l'autopista que tampoc són bones. La veritat, creiem que amb una hisenda pròpia ens veuríem beneficiats”, assenyala Martínez.

Uns 8.000 camions paren cada dia a la Jonquera. A final d'any es despatxen més de 200 milions de litres de combustible

L'expansió en els últims deu anys ha estat desorbitada i el poble s'ha convertit en una cosa semblant a una petita Andorra en un lloc encara més privilegiat que el país pirinenc. Amb els evidents avantatges econòmics i laborals, però amb clares conseqüències col·laterals derivades d'aquest ràpid creixement, com la destrucció del petit comerç o l'augment de la delinqüència i la prostitució (inclòs un dels prostíbuls més grans d'Europa i desenes de dones oferint-se al carrer). Un negoci, assenyalen al poble, igualment orientat al públic francès, que creua al capvespre atret per alguna de les llums de neó rosa de la carretera. Però, i si haguessin de creuar una frontera? Continuarien baixant? José Moreno, propietari del Paradise, prefereix ni pensar-ho. Ja té massa problemes, assegura. Dos clients consultats sostenen que continuaran baixant: els preus són massa bons.

L'1 de gener de 1993, amb l'entrada en vigor de la lliure circulació de mercaderies amb la resta de països de la UE, uns 800 treballadors de la duana a la Jonquera van passar de tenir quatre pagues dobles a l'any a cobrar l'atur. Alguns van acabar treballant a les vinyes, a la construcció o en restaurants. D'altres, com Joan Budó, que havia passat 40 anys en una d'aquell agències, es van prejubilar. “Ho sabíem des de feia tres anys, però hi havia gent que no s'ho creia i va haver d'afrontar-ho l'últim dia. Ens van donar unes condicions molt pitjors que als francesos. Així que vam passar uns dies apedregant-nos amb la policia”, recorda Budó, convertit ara en una mena de cronista d'aquest poble, lloc de trànsit des de l'època dels romans, recorda.

En aquell moment, alguns empresaris, com Antonio Escudero —que va arribar a la Jonquera d'Albacete als anys 70 a buscar-se la vida com a cambrer i també va treballar per la duana—, es van fixar en els camps que hi havia a l'entrada del poble, just al costat oposat d'on tradicionalment s'havia establert el comerç de frontera. Va comprar aquell espai i va construir un gegantesc outlet de 12.000 metres quadrats on, entre altres coses, va instal·lar el famós bufet lliure en el qual ja no cap ni una agulla. Es va inaugurar el 2013 i ja rep 7 milions de visites l'any. Avui, el grup que dirigeix té, a més, tres supermercats, un hotel, un polígon de 23 hectàrees... Com la majoria d'empresaris a Catalunya, esquiva fins on pot el tema de la independència, però no se'l veu preocupat. “Pasi el que passi, mani qui mani, això seguirà sent una illa i nosaltres continuarem vivint dels francesos. I això no ho canviarà la independència. Potser nosaltres també demanarem l'autonomia…”, fa broma en una sala VIP del seu centre comercial.

El municipi, adherit a la xarxa de pobles independentistes, no se sent retributivament ben tractat

Fins a l'any 1964, la carretera nacional passava pel carrer principal del poble i els camions la travessaven en caravana per fer la paperassa. Avui amb prou feines hi queden comerços, però llavors els baixos de les cases eren botigues de records que a poc a poc van anar ampliant el negoci. El Portús, la part del poble que es ficava a l'interior de França, també va començar a explotar l'oportunitat.

Aquí es va fundar el 1948 Casa Raurich, un establiment de comestibles que set dècades després ha crescut fins a convertir-se en el grup Tramuntana, amb diversos supermercats, vuit perfumeries, botigues de moda i els respectius negocis de restauració. Xim Raurich, conseller delegat d'aquesta empresa, coneix perfectament de què estan fets els negocis en una frontera. “Hi ha molts territoris així a Europa i tots tenen dinàmiques molt especials. Formis part de la UE o no, com pot passar entre Suïssa i França, les fronteres funcionen a ple rendiment. És molt senzill: aquí no vénen perquè som molt macos o siguem Espanya o Catalunya. Vénen per l'oferta comercial i la competitivitat”. I per la crema catalana.