‘Corralito’ i dèficit emocional

Arguments emocionals. Darrera setmana de campanya, amb alguns partits explicant, només, tots els hipotètics cataclismes que portarà la independència i altres ignorant qualsevol avís basat en dades. Iñaki Gabilondo, a la Ser, recorda que, en vigílies electorals, Zapatero, aleshores president del Govern espanyol, va comentar que “ens interessa que hi hagi tensió”. Paraules que van escandalitzar, llavors, al PP. “Ara, és Rajoy qui necessita que hi hagi tensió” per fer augmentar la participació, “paradoxa del destí”. Però per mobilitzar, sosté el periodista, calen també arguments positius i emocionals, no només explicar les desventures que s’acosten. Cal que s'expliquin “les coses bones que podem fer junts”. Tots els missatges emocionals surten de les files independentistes. “Si l’independentisme comporta aquesta cascada de desgràcies és difícil d’entendre per què el Govern espanyol no ha fet res per evitar aquestes adversitats per a Espanya i Catalunya”. Una reflexió semblant feia Rafael Nadal aquest matí a RAC1: els contraris a la secessió no han donat cap argument emocional en favor de la unitat, de la “bonança del viatge conjunt amb Espanya”.

Luis Arroyo, consultor de comunicació política a El Mundo, respon una enquesta sobre l’èxit de la candidatura de Junts pel Sí. “Els partits no independentistes parteixen d’un dèficit emocional. No tenen un relat atractiu dels avantatges de la unió (…) totes les amenaces que es fan sobre els efectes negatius d’una hipotètica Catalunya independent poden arribar a ser contraproduents”.

Per mobilitzar cal també arguments positius i emocionals (Iñaki Gabilondo)

L'Ara també fa una enquesta sobre l’impacte d’una campanya en negatiu. El politòleg Jordi Muñoz veu un problema per als partits d’àmbit espanyol: “La principal seducció que podrien fer servir, una contraoferta, tindria molts costos electorals per a ells a l’Estat”. Per Pablo Simón, professor de la Universitat Carlos III, el discurs més amistós no començarà fins que hi hagi noves majories a Madrid després de les eleccions generals. La periodista Soledad Gallego-Díaz considera que la por és una estratègia pèssima, que resulta antipàtica, i la campanya no és de seducció perquè el principal protagonista és el PP, que “no manté un to amable ni amb els seus”. Sobre l’efecte de la por, el professor Lluís Orriols creu que té un efecte modest “per la desorganització del bloc antiindependentista”.

Enric Juliana agafa a La Vanguardia el cas grec. “L’orgull dels grecs ha protegit el seu govern d’esquerres”. “A pesar del seu fracàs com a Ícar alliberador (…), la prepotència del poder central ha enervat la gent. Compte amb les fantasies. Compte amb les amenaces. Aquesta sembla que és la lliçó hel·lènica”. Rafa Marrtínez, catedràtic de Ciència Política de la UB, defensa a El Periódico que no és tard per al diàleg i si hi ha polítics que no saben o no volen “ens toca reemplaçar-los”. Si la classe política és incapaç, escriu, de mostrar-nos una alternativa que ens sedueixi i mostri que és possible una opció diferent a la independència o a l'statu quo, “ens toca als ciutadans contraris a la independència i amb les nostres armes: la veu i el vot”.

Corralito. L’avís del responsable del Banc d’Espanya, Luis María Linde, sobre un possible corralito econòmic a una Catalunya independent, és considerat joc brut per l’editorial d’El Punt Avui. “El que preocupa és que aquest escenari apocalíptic que presenten aquestes autoritats financeres i monetàries és impossible i, per tant, els seus avisos o són fruit de la mala fe o és que han rebut una pressió insuportable del Govern espanyol. En qualsevol cas, el mal que això ha causat en la seva credibilitat com a financers, aquí i a Europa, serà de difícil reparació”.

Una Catalunya independent, sense acords d’extradició, atrauria la delinqüència internacional (Ramón Pérez Maura)

Arcadi Espada considera imprudent Linde, però per altres motius, per haver instal·lat la hipòtesi de la independència de Catalunya. L’advertència que s’ha de fer, diu, no és sobre la independència, sinó sobre les conseqüències de la il·legalitat. Per l'Abc, els nacionalistes neguen la realitat i fan xantatge als espanyols. Artur Mas amenaça amb no pagar el deute públic català i “el disbarat separatista fa servir la fallida com a arma contra la resta d’espanyols fent servir la població catalana d’ostatge”.

Jesús Rivasés, director de la revista Tiempo, a El Periódico, fa un retrat econòmic d’una Catalunya independent coincident amb el dels bancs i el governador del Banc d’Espanya: els bancs a Catalunya, explica, tenen dipositat el 16,84% del diner que hi ha a Espanya, “però amb prou feines entre un 7 i un 8% d’aquesta quantitat existeix en bitllets”. La resta del diner només està avalat per la confiança amb les entitats i pels respectius bancs centrals. Una sortida de Catalunya del sistema sense la protecció del BCE posaria en perill els diners dipositats a les sucursals catalanes, el seu valor seria un 30-50% menor que el d’ara.

A l’Ara, al seu bitllet de director, Carles Capdevila escriu que “em pensava que el governador del Banc d’Espanya havia de ser una persona seriosa i responsable” que amb la paraula corralito no es jugava “perquè parlar-ne ja és convocar-lo”, és espantar la gent i que dubti d’una cosa tan sagrada com els seus estalvis. A l'editorial critica que el governador irrompi en plena campanya electoral per fer el joc a determinades candidatures i en contra d’altres.

Juan Tapia, a El Periódico, afirma que “potser el governador Linde es va excedir en parlar de corralito”, però “trencar un Estat en una Europa amb serioses crisi no és bufar i fer ampolles” i la resposta de Mas, parlant amb llenguatge comanxe dels “grans caps de Madrid” a qui els indígenes han de fer-los una “botifarra” “indica que creixen els nervis”.

Però aquest horitzó de problemes no és l’únic que determinats articulistes troben. Hi afegeixen altres auguris o receptes. Per Ramón Pérez Maura, a l’Abc, una Catalunya independent, sense acords d’extradició, atrauria la delinqüència internacional com a Kosovo. L’acadèmic Francisco Rodríguez Adrados, al mateix diari, considera que el Govern espanyol arriba tard. Ara es parla entre vacil·lacions, escriu, de l’article 155 de la Constitució que autoritza el Govern central a adoptar les mesures necessàries per protegir l’interès general, “fa anys que hauria d’haver-se aplicat aquest article. Tallant el mal exemple, s’hauria tallat la difusió del càncer”.

Televisió. Comentaris de tota mena al debat de TV3 (610.000 espectadors, 22% de quota de pantalla). Ferran Monegal (El Periódico) creu que Mònica Terribas va actuar com a dida de Romeva, quan el veia contra les cordes, “tenia cura que les andanades arribessin al nen esmorteïdes”. A aquesta “pastoreta radiofònica”, diu, “l’ofici de periodista li queda curt”. Mònica Planas (Ara) considera que el to juganer de Terribas va encomanar als candidats el to televisiu que calia. Tot i que, en el cas d’Albiol, va excedir-se en el seu paper, el va interpel·lar millor de com ho faria un candidat rival, va desdramatitzar el debat i llançar algunes dosis puntuals de sarcasme. Per Sergi Pàmies, Terribas va introduir la moderació sarcàstica, de vegades deixava anar un comentari “que no era estrictament imparcial o canònic, però sí oportú”. L’autor somnia amb un debat on el moderador, fart que els candidats es posin solemnes o es perdonin la vida, “abandoni i se’n vagi”. El programa electoral compensatori no va arribar al 2% d'audiència de mitjana.