Són bojos, aquests barcelonins

Al centre de la ciutat la Mercè 2015 va prendre el vol al ritme mestís de Marinah, la que va ser cantant d'Ojos de Brujo, en plena plaça de Catalunya. Un concert que va servir també per iniciar la parcel·la musical de la celebració del vintè aniversari de la Mostra d'Associacions.

Un feliç començament en un dels típics emplaçaments de la festa major barcelonina que aquest any ha canviat la seva fisonomia relegant a un dels laterals de la plaça el tradicional escenari que se solia situar entre les dues fonts. El canvi resta espectacularitat a la proposta i li confereix una certa intimitat que al concert de divendres es va agrair però que, sens dubte, quedaria totalment desbordat si s'haguessin programat actuacions amb important tirada popular, com altres anys. Programa en mà, fa l'efecte que es vol restar protagonisme festiu a la plaça de Catalunya i així va succeir amb la primera proposta: es van omplir les cadires col·locades a peu d'escenari, però no van acudir grans marees humanes per gaudir de l'actuació de Marinah i Chicuelo, i va ser una llàstima perquè la veritat és que el concert hauria merescut una plaça abarrotada, com qui diu a l'antiga.

La de Marinah continua sent una veu tan fascinant con mestissa, en el sentit més ampli, profund i agraït de la paraula. La seva proposta neix de la rumba, o almenys això sembla encara que el ventilador brilla per la seva absència, i es passeja amb soltesa i desimboltura per tots els terrenys del flamenc i de la música llatina. Composicions rodones que es bressolen en terra de ningú i inciten constantment al bellugueig. Aquí Marinah ha trobat un magnífic suport en la guitarra de Chicuelo, sempre segura i penetrant. Malgrat estar ben acompanyats per un trio rítmic, els millors moments de la nit es van aconseguir quan Marinah i Chicuelo es van quedar sols interpretant García Lorca. Un duo que pot fer parlar molt.

Pràcticament quan Marinah i Chicuelo acabaven la seva actuació començaven els fastos a la plaça de la Catedral, aquesta conservant l'atractiva estructura de l'any passat amb un escenari transparent a l'escalinata davant la façana catedralícia. A aquesta hora El Petit de Cal Eril i Free Spirits cuinaven una proposta caòtica i, per moments, molesta. Tot el contrari al que passava a la plaça de Sant Jaume, on la banda barcelonina Moussakis, liderada pel violinista Branislav Grbic, oferia un agradable passeig per diferents sonoritats balcàniques. Amb una primera línia de violó, clarinet i acordió, el grup va contagiar ganes de ballar a una munió que gairebé omplia la plaça inundant-la d'un bon rotllo idoni per a una festa major.

Ballarugues a la plaça

El plat fort de la nit al centre de la ciutat el protagonitzaven Sisa, Joan Miquel Oliver i Quimi Portet davant la catedral. El trio va tornar a desplegar el seu humor cínic i pujolià (de Pujols que no de Pujol) sobre músiques senzilles però tremendament efectives. Sisa en abillament de cardenal galàctic va ser la pedra sobre la qual va girar l'espectacle, però van ser les guitarres de Portet i Oliver les que van aconseguir els cims més alts. Una part del públic, la que ocupava les fileres de cadires, va gaudir d'allò més però una altra, els centenars de turistes que per allà passaven sorpresos, no van semblar entendre res i travessaven la plaça amb un somriure obelixià i cara d'anar pensant allò d'"Estan bojos aquests barcelonins".