Intuïcions meridianes

La Diada va ser fa un mes? Sembla que faci molt temps, de l’11-S a la Meridiana. Tret de les elefantines fotos de masses als diaris i de les repeticions de moments d’alta densitat televisiva que no m’he pogut estalviar, no he llegit ni m’han arribat gaires cròniques ni anàlisis de tot allò. Es veu que la Meridiana ha estat engolida per les eleccions. Era un dia bifront. La quarta edició de la performance multitudinària sobiranista des del 2012 i el primer dia de la campanya que ha de posar en clar l’abast de l’independentisme. Per aquest caràcter bifront, força partits i coalicions no eren a la Meridiana, si més no els responsables. Ara resulta que l’11-S només ha estat això últim, el primer dia de campanya. El pròleg del 27-S. Que val més posar sota l’estora.

Són les meves impressions, intuïcions de fet. La Meridiana de l’11-S revela que, pel que es veu i es llegeix, va ser més fàcil parlar-ne abans que no pas després. Per als mitjans no basats a Catalunya però que sí que s’hi veuen i llegeixen, a qui li importa què hi passava? Quin interès informatiu pot tenir la gentada que hi arribava de comarques i ciutats veïnes per sumar-se a tants barcelonins? O considerar l’alt grau d’organització, el gavadal de tècnics voluntaris que s’ho han fet tot, com els grups de veïns que organitzen les Festes de Gràcia i les Falles de València: dia rere dia, des del mateix moment que es fa i s’acaba la cosa. O copsar imatges diferents de les divulgades arreu (siguin quins siguin els mitjans emissors), que al capdavall això és el que distingeix un cronista entre els altres. Si faig cas del zàping, aquests mitjans han parlat molt més del toro de Tordesillas, el Toro de la Vega que al cel sia, que de l’11-S.

Em sorprèn més, però és que servidora obre els ulls com el dos d’oros davant la més petita incoherència, el poc suc que n’han tret tants mitjans catalans de tota condició. Tant per als que van animar la Diada com per als que no, l’11-S també és aigua passada, per fi!: ara toca campanya electoral i prou.

Permeteu-me que torni a divendres. Bé pels laterals! A partir d’ara, les performances multitudinàries s’haurien de fer totes en una de les grans avingudes barcelonines amb calçades laterals. Cerdà se les va empescar per civilitzar-nos, t’estalvien d’anar com una sardina pel gruix del mig. Als laterals hi ha lloc per a escenes subtils, gent asseguda en bancs o a terra, que no es capfica per si ets al tram que et toca, si dus el punter d’aquest color o de l’altre, si no sentim els altaveus. Hi vaig fer fotos de persones, grups petits, més persones, contenidors plens de punters recollits de terra pels voluntaris, de vells i de joves, tantes cares d’accents catalans i de tantes de parla espanyola diversa. Mossos d’esquadra somrient. Coses que no heu vist mai.

Tant per als que van animar la Diada com per als que no, l’11-S també és aigua passada, per fi!: ara toca campanya electoral i prou

A tocar de Fabra i Puig, fanals amb fotocòpies en blanc i negre de les cares d’uns quants homes. Puig Antich el primer, o potser és que el vaig reconèixer de lluny. Morts per la dictadura. A sota, un paper verd que diu “argentins”, amb la inicial en caixa baixa, i, davall, la paraula “independència”, tota en caixa alta. Qui són, aquests? Activistes que es van fer seva la mani? O que ja ho havien penjat abans?

“Se n’ha de tenir ganes, eh”, va que em diu un avi, assegut ben repapat en el mobiliari urbà, la dona al costat. Em vaig pensar que m’havia observat fent fotos i que havia arribat a la conclusió que en faig massa. Però no, no volia parlar de fotografia. “Se n’ha de tenir ganes, eh”, repetia rient. El que em volia dir és que viuen a Berga però que venien de Balaguer, “perquè en sóc filla”, va afegir ella amb naturalitat. Nou autocars van sortir de Balaguer. “Se n’ha de tenir ganes, eh”, hi tornava l’home.

Vaig continuar endavant, fent més fotos. A veure què donarà tot plegat el 27, els qui hi eren i els qui no. No gosaria dir que tothom que era a la Meridiana votarà Junts pel Sí o la CUP. Em demano també què farà a partir de l’endemà la comunitat meridiana transgènere polític de l’11-S. És un fet que en tants llocs de Catalunya, Barcelona inclosa, s’ha creat una comunitat específica que no para de fer. Potser no sap exactament què està fent, però ho fa.

Mercè Ibarz és escriptora i professora de la UPF.