Els valors d’Europa

Durant aquests mesos, la convicció i l'orgull europeistes, tan arrelats en moltíssims ciutadans, han patit una forta reculada. Ja se n'havien ressentit quan van experimentar les conseqüències de les polítiques d'austeritat imposades a les classes populars de molts dels nostres països, mentre es rescatava el sistema financer amb gran magnanimitat. Però el tractament de la crisi grega, i més recentment la incomprensible actuació davant del problema dels emigrants i els refugiats, han estat dos cops d'un gran efecte negatiu. Hi ha un creixent desencís i un clam important: aquesta no és la Europa que volíem, per la qual tant hem lluitat, i que tant hem defensat! Crec que la reacció ha arribat a un punt en què es posa en perill el futur de la UE, i els seus importants èxits. Però no veig que s'abordi seriosament el problema…

Els valors fundacionals de la construcció europea van ser: la pau, la democràcia, el progrés econòmic i la solidaritat. Ningú pot posar en dubte que, en el primer, els progressos han estat espectaculars durant aquest mig segle. En el segon, s'ha avançat molt en la democratització de les institucions en tots els estats membres, tot i que molt poc en les de la mateixa Unió, que segueix amb procediments intergovernamentals i burocràtics. En economia, també hi va haver avenços continuats durant tres dècades, però s'han interromput després. Però el quart ha estat descaradament oblidat o s'ha deixat de banda, des de fa ja bastants anys. A aquest em vull referir.

Solidaritat interior. El creixement constant de les desigualtats durant els últims anys s'oposa clarament a l'objectiu de l'equitat i la cohesió social. Les receptes utilitzades per resoldre els problemes de la crisi han posat totalment en qüestió la solidaritat interior, mentre que les recents actuacions enfront del problema de la immigració i l'asil demostren un baixíssim grau de solidaritat exterior. Per què ha passat això? Es vol reconduir?

Hi ha un cert acord en el fet que les dificultats són, en bona part, fruit d'una implantació fragmentada, errònia i desdibuixada dels ambiciosos objectius que es van establir a finals de segle i que es van recollir al Tractat de Maastricht i van suposar la creació de l'euro. Això s'ha agreujat amb l'accelerada ampliació del nombre d'estats membres, que ha contribuït a posar en qüestió fins i tot aquests objectius.

Es va fent evident que una unió monetària sense una unió fiscal no només no pot funcionar bé, sinó que es converteix en una molèstia a l'hora de fer front a una crisi econòmica, ja que els estats han cedit a la UE les eines monetàries per combatre-la (tipus de canvi i tipus d'interès), i aquesta no té les que necessitaria per a una política anticrisi eficaç. S'ha trobat a faltar un pressupost comunitari molt superior a l'actual (que no arriba a l'1% del PIB) que permetés transferències fiscals d'estímul al creixement. Patim la falta d'una harmonització fiscal que inclogui algun impost federal (per exemple, l'impost de societats, que, a més, evitaria la competència fiscal entre estats). I necessitem una coordinació estreta de totes les polítiques econòmiques (laborals, energètiques, educatives…).

No cal dissimular que les progressives cessions de sobirania que això suposarà condueixen inevitablement a una unió política més important, que pot tenir un caràcter molt diferent de la dels estats unitaris, i prendre com a model el de les constitucions federals. Els estats que formen actualment la Unió, així com els que han sol·licitat ingressar-hi, han de ser molt conscients de les conseqüències del procés, per poder decidir democràticament si mantenen la seva voluntat d'ingressar-hi o fins i tot si es plantegen la possibilitat d'optar per sortir-ne. Hem de saber qui estem disposats a avançar a més velocitat…

Solidaritat exterior. El vergonyós espectacle en relació amb els refugiats, amb rebutjos, desacords i acusacions creuades entre estats, encara que s'està corregint, va ser només l'altra cara de l'espectacle de les negociacions sobre el rescat de Grècia. Ni la UE arribarà a bon port sense deixar un espai important a la solidaritat interior, ni el paper d'Europa en la globalització té futur si no és el líder de la solidaritat a escala mundial.

Joan Majó és enginyer i exministre.