Pisos buits

Barcelona imposa multes de 5.000 euros a bancs propietaris de pisos buits. Banquers o sangoneres? Ada Colau o Rosa Luxemburg? Tranquils, tot és més senzill.

Uns quants pensaran que es tracta d'un intervencionisme excessiu, aprofitant la doctrina dels límits socials al dret de propietat (la catòlica i la socialdemòcrata), i invasiu de la legalitat. Però hi ha una llei catalana, del dret a l'habitatge, del 2007 (tripartit d'esquerres), que així ho autoritza si el local es manté buit dos anys, amb la idea d'incentivar el lloguer social. L'Ajuntament socialista de Terrassa –pioner en aquesta comesa– va guanyar a la seva empara el primer plet (contra Bankia), el 15 de juliol.

Més enllà de l'àmbit jurídic, en l'economia passa que hi ha molta demanda d'habitatge, i molta oferta. Però totes dues no encaixen. Aquesta primavera hi havia 330.000 demandants de pisos de protecció oficial, i només 13.500 en oferta (Defensora del Poble). La dreta pepera es va desfer d'alguns milers d'aquests pisos a Madrid, i la dreta nacionalista catalana (avui molt social) ho va intentar amb 14.000. El lloguer social no sembla d'òptima gestió en municipis i autonomies.

Els bancs en són els principals propietaris, molt més que promotors i immobiliàries: retenen 67.628 pisos en els seus balanços (globalia.com). No els interessa aguantar aquesta allau. La prova és que en el primer trimestre els sis grans bancs es van desfer de 21.221 immobles. Uns milers més els van endossar en un fons voltor i intermediàries. La idea que els apassiona atresorar habitatges per especular-hi no té gaire suport numèric.

Per què llavors no es desfan, de cop, de tot el parc que no han venut? S'estalviarien les multes (que creixeran), digeribles, però que comporten costons d'imatge. Les raons són variades: alguns pisos estan en tan mal estat que amb prou feies són vendibles, ni tampoc es poden llogar; hi ha punts que costa gestionar-los; encara que molts habitatges compten com a pèrdues en els balanços bancaris, no passa amb tots, i en certs casos alguns esperen que pugin una mica els preus per no haver de passar les pèrdues de latents (subestàndard) a pèrdues reals.

La raó econòmica troba així en aquesta qüestió el seu contrapunt social, accelerador. Asimètric, però més suggestiu que dramàtic.