La gran il·lusió de Junqueras

Després de respondre Mas en francès, Romeva en anglès i Junqueras en italià, Romeva s'emociona: "Podeu preguntar en l'idioma que vulgueu". La màquina s'ha greixat i Romeva està disposat a atendre un sunnita. Responen els tres en cinc idiomes i durant el temps que la premsa vol. La roda de premsa al Fòrum és un èxit: hi ha desenes de càmeres, un saló ple i preguntes dels diaris més influents del món. L'eufòria entre sobiranistes pel desplegament d'idiomes porta a pensar amb nostàlgia què hauria estat de Catalunya si en lloc de Pujol l'hagués governada Muzzy.

Oriol Junqueras i Vies (Sant Andreu del Palomar, Barcelona, 1969) és el més tranquil dels tres, el més gros i el que intervé més concisament, amb l'abrupta serenitat que el distingeix. Té el peu esquerre avançat trepitjant el faristol, i de tant en tant copeja amb el peu dret a terra com si s'impacientés. Després aclarirà que no es va deure a res especialment, ni que estigués cansat. En la seva primera resposta es refereix a la voluntat d'independència de Catalunya i la necessitat d'una Europa més justa i un món més solidari. Fa servir paraules grans i afectuoses. "És la nostra gran oportunitat, la nostra gran il·lusió", diu en italià.

De l'acte surt primer ell, seguit per Romeva i Mas. Junqueras té pressa: passa la cantonada i es cola per un passadís. El segueix aquest periodista; Junqueras l'està esperant de cara, com s'espera un atracador. De sobte, com un remolí, també apareix Artur Mas. El passadís és estret com perquè ningú pugui moure's excepte el president marxa enrere, però a aquest home no se li coneix tal habilitat. Al vestíbul se senten diversos avisos: què està passant? El periodista insisteix a estar amb Junqueras fins que Junqueras, gairebé emocionat, explica que és el passadís d'entrada al servei. Que necessita anar al bany. Té cara de no saber fins a quin punt, Junts pel Sí, l'aliança hagi de desembocar en una orinada general de Convergència i Esquerra amb EL PAÍS de testimoni. Mas surt sorprès amb el somriure de les grans alarmes.

Després de la roda de premsa Mas i Junqueras es refugien en un salonet privat amb bufet. Conversen i decideixen sortir al vestíbul a buscar Romeva; el cap de llista i els dos pesos pesats del sobiranisme català murmuren en una escena cinematogràfica. Quan se separen, Junqueras entra sol de nou al saló i allà, durant dos minuts, desconnecta. Gairebé es diria que perd altura i pes, com si descansés de si mateix i del discurs que l'acompanya, aclareix després, des de tota la vida. Fa xarrups a una coca-cola i pren un mos. Mira fora. Ha plogut al matí i tem que plogui a la tarda, però es queda la cosa en temperatura de manifestació: un d'aquell dies ennuvolats en què hi ha ganes d'una bona reivindicació nacional mancant platja.

No avorreix respondre sempre al mateix? No, contesta. Junqueras dóna a entendre que té una missió. Fa dos anys, en una conversa semblant, recalcava com de desubicat que encara se sentia en política: subratllava la seva temporalitat. Avui matisa que es refereix al fet que té alguna cosa darrere: una professió, la d'historiador, un ofici. Però les circumstàncies t'emboliquen; l'actualitat ho atropella tot. Enumera amb detall les vegades que ha encapçalat una llista en els últims deu anys.

Ahir se'n va anar a dormir tard. Va dormir sis hores i va sortir de casa per fer d'alcalde de Sant Vicenç dels Horts en diversos actes. No va tenir temps d'esmorzar i es va presentar al Fòrum amb l'estómac buit. De camí al cotxe, després de parar-se amb un periodista de La Stampa a qui li diu que és optimista, Junqueras explica que en la conversa improvisada amb Romeva i Mas van valorar la roda de premsa i van quadrar agendes. No li retreuen al seu partit i al carrer l'aliança amb Mas? Nega amb el cap. A La Vanguardia, fa un temps, va dir que es recordava amb vuit anys com un nen independentista i perfectament en contra de la Constitució espanyola. Ara el periodista li assenyala el paisatge: una ciutat vestida de banderes catalanes i estelades. Nosaltres sempre vam ser aquí, respon, mai ens hem mogut: sempre hem estat republicans i independentistes. Per tant estem molt contents, diu, que això passi.

El Seat Altea gris ("l'Oriol no vol cotxe oficial ni res ostentós", diu el seu xofer) viatja de tornada a la caseta amb hort de Sant Vicenç: Junqueras menjarà en família. En una hora i mitja el cotxe tornarà a buscar-lo per dipositar-lo a la Diada. Fila zero, li diu el seu equip, sostenint la pancarta i davant d'un espai reservat a la capçalera per uns 2000 vips.

En el trajecte a casa el líder independentista defensa les declaracions dels caps europeus, inclosa Merkel, perquè no van contra el procés català: Merkel parla d'un supòsit d'agressió, a Catalunya el procés és pacífic i Europa el tindrà com a exemplar. Què passarà amb els partits constitucionalistes en una suposada República catalana? Tenen el seu lloc aquí i representen a molta gent, explica. Hi haurà un ministre del PP en aquella República? Això ho ha de decidir la gent votant. I com a integració en un Govern seu? Si quan siguem independents els que hi estaven en contra entenen que això és bo, i tenen voluntat de construir un Estat i se sumen al consens, això sempre és millor per a tots.

Al cotxe Junqueras ja no té la camisa per dins i s'ha tret la jaqueta. S'ha acomodat al seient posterior amb el mòbil a la mà i perd la mirada al paisatge explicant on arribava el mar a l'època dels romans, les platges de llavors, els assentaments, els deltes i estuaris de geografia similar, diu, a les ries gallegues. Hi ha a Catalunya un patriotisme espanyol submergit, un espanyolisme que només es mostra a les urnes? Per què hi ha tanta distància entre les mobilitzacions constitucionalistes i els seus resultats electorals? Que no hi hagi gent a favor de la independència, diu, no vol dir que aquesta gent estigui en contra o s'hagi de mobilitzar per desactivar-la. I a més, quan vols canviar les coses et mous; quan vols conservar-les, no tant.

Arriba a la manifestació a dos quarts de cinc. És l'únic dels líders amb camisa fosca. Fa una declaració grandiloqüent: "Que sigui l'última Diada abans de la independència", i la seva figura es difumina, malgrat l'alçada i el color de la roba, entre l'enorme marea humana. Abans d'anar a dinar, al seient posterior de l'Altea, Junqueras es va encongir d'espatlles amb una ganyota de chi lo sa quan se li va preguntar si després del 27-S començaria, amb tres aliats tan diferents, l'habitual joc de traïcions.