Aquella cosa amb plomes

Ha estat un bon estiu d'ocells, i ho seguirà sent. He vist torlits, capsigranys, raspinells, sibocs, cargolets, bruels, picots…, i un paó, que evidentment se li hauria escapat a algú, enmig d'un camp a Viladrau! —per cert, per si no ho sabien, les plomes de paó porten molta mala sort i un actor mai en pujaria una a l'escenari; creuen en aquella superstició que assegura, i no podem estar-hi més d'acord, que si veus un falciot has de beure't una copa de vi o brandi—. També aquest estiu m'ha visitat a casa per primera vegada un pinsà i he acariciat un corb marí.

Això últim ha estat a la platja de Migjorn, a Formentera, i mentre llegia precisament una formidable monografia sobre aquestes aus prodigioses (The devil’s cormorant, de Richard J. King). Grans bussejadors, als corbs marins se'ls ha utilitzat tradicionalment per pescar, i al Japó encara existeix la figura de l'usho, el “mestre pescador amb corb marí, al servei de l'emperador”. A aquest tipus de pesca se la denomina ukai, es fa de nit, en un bot amb torxes i amb els corbs marins ensinistrats als quals se'ls ha col·locat un collaret als llargs colls que els impedeix empassar-se el peix. El gran poeta Basho va escriure un koan, després d'assistir al riu Nagara a una d'aquestes pesques, que subscriuria qualsevol que hagi vist un corb marí lliscar sobre les aigües i capbussar-se a les platges de Formentera: “Després de la visió espurnejant/ del corb marí pescant/ només queda la solitud/ l'alegria disminuint”.

Des del punt de vista més pràctic, assenyalar que del peix que atrapava el corb marí se'n feia un sushi molt estimat pels samurais en temps del shogunato Tokugawa, l'ayu sushi. Encara que en la nostra tradició el corb marí ha estat vist generalment com una au negativa, misteriosa i ominosa —el seu nom ve del llatí corvus marinus i Milton el fa imatge de Satanàs al seu El paradís perdut, hi ha gent que els ha apreciat (i no em refereixo al sushi). És cèlebre l'exemplar que va posseir Toulouse-Lautrec, que es deia Tom i quan el pintor el portava als cafès bevia absenta.

Però si hi ha una au que m'ha robat el cor aquest estiu, arrabassat a les seves urpes, és Mabel, la protagonista d'H is for hawk, un dels llibres més commovedors i meravellosos que he llegit en la meva vida (el publicarà aquí Ático de los libros). La història d'una dona, la mateixa autora, Helen Macdonald, i una rapaç, una femella d'astor comuna, que els anglosaxons denominen goshawk. Macdonald, apassionada des de nena per la falconeria, va decidir adoptar l'au i entrenar-la com una forma de superar la mort del seu pare, una mort que l'havia destruït emocionalment. És un llibre en realitat sobre la pèrdua de l'amor, la desesperació que provoca i com aconseguir consol mirant la naturalesa i alhora l'interior d'un mateix.

“Buscar astors, el més secret i salvatge dels falcons, és com buscar la gràcia, són el Grial fosc dels birdwatchers”

“Buscar astors, el més secret i salvatge dels falcons, és com buscar la gràcia, són el Grial fosc dels birdwatchers”, escriu en un dels bellíssims passatges l'autora sobre l'experiència d'intentar observar al bosc aquestes impressionants criatures “que s'assemblen als esparvers com els lleopards als gats”. El primer el va veure amb 9 anys, amb el seu pare, que li va ensenyar a apreciar la vida silvestre i l'art de la paciència.

Mabel arriba per ajudar-la a sortir del pou. És violentament bella, “com un penya-segat de granit o un núvol de tempesta”. Els seus ulls “solitaris i assassins”, reflecteixen emocions de la seva propietària, fins i tot les més inconfessables. És “un àngel caigut”, recobert de “plomes esquitxades de llum”. L'ensinistrament de la feral rapaç —inoblidable quan la dona aspira l'alè de l'animal al seu bec obert, “feia olor de pebre, i almesc, i pedra cremada”— va paral·lel al llibre a les memòries de la seva propietària, la seva vida, els seus somnis i aspiracions i les seves lectures, com els tractats dels vells falconers i, és clar, The Goshaw , de T.H. White, que va lluitar amb el seu propi falcó. Com intentem fer tots. El descobriment final de l'escriptora se sintetitza en la frase terriblement consoladora i intraduïble en la seva plenitud de la poetessa Marianne Moore: “The cure for loneliness is solitude”.

He començat dient que aquest estiu d'ocells no s'acaba. El cap de setmana vinent —18, 19 i 20— se celebra al delta de l'Ebre el segon Delta Birding Festival que impulsen els amics d'Oryx i que vol implantar a casa l'esperit dels grans esdeveniments ornitològics britànics. Sortides a veure ocells —fins i tot amb vaixell—, conferències, projeccions, fira comercial, activitats per a nens… Què hem d'esperar veure-hi?, li pregunto amb ansietat a l'ornitòleg José Luis Copete, que participa en l'organització. “Tu òbviament el blauet, que tant t'esquiva”, riu. “Hi haurà una gran concentració de capons i també polles blaves”. Però és que a més aquest final d'estiu ens porta l'estrena, el dissabte 19, de l'esperada sèrie de TV3 sobre ocells Tocat de l’ala, de 13 capítols, que vol ser el Caçadors de bolets de l'ornitologia i el birdwatching. “Volem transmetre com de fàcil i divertit, i gratificant és l'observació de les aus”, sintetitza la seva directora Fúlvia Nicolàs.

Així que encara que mori l'estiu, jo no deixaré anar els meus prismàtics ni els meus llibres, i seguiré mirant al cel, sense perdre mai l'esperança. Ja se sap, aquella cosa amb plomes.