Diada electoral

Es donava per descomptat que la celebració de la Diada representaria un nou èxit per als seus organitzadors i així ha estat. Gràcies a un perfecte domini del que és l'espectacle audiovisual i les tècniques de l'escenografia de masses, la sensació de gran mobilització popular a favor de la independència de Catalunya pretén compensar el canvi de naturalesa de la Diada. Enfront de la festa nacional i popular de les precedents, en les quals els mateixos organitzadors insistien a anar més enllà de la coloració independentista, la d'ahir es va limitar bàsicament a les candidatures de Junts pel Sí i la CUP, les que concorren a les imminents eleccions del 27-S amb l'objectiu de la independència.

No hi ha dubte que totes dues compten amb el suport de molta gent, com s'ha vist a la Meridiana de Barcelona, i per descomptat es mereixen el respecte que s'ha de tenir cap a qui es manifesta legalment i pacíficament. Però tampoc hi ha dubte del pecat polític que implica posar la festa nacional de tot Catalunya al servei electoral exclusiu d'una part d'aquesta.

La perfecta i mesurada conducció de la precampanya i de la campanya secessionista contrasta amb la sensació de desorganització i falta d'entesa entre els sectors polítics que no són partidaris de la secessió, malgrat que, molt probablement, representen la majoria dels catalans. Una minoria nombrosa, però minoria al capdavall, està aconseguint apropiar-se indegudament de tots els ressorts d'influència a Catalunya, començant pels mitjans de comunicació públics, escandalosament avocats al suport a les opcions secessionistes. Fa somriure el cataplasma que s'ha inventat la Junta Electoral Central perquè aquests mitjans compensin el lliurament al separatisme (consistirà en unes entrevistes en cap de setmana, de les quals no es pot esperar cap influència compensatòria) i l'estratagema d'Artur Mas per fixar la data electoral just al final de la campanya iniciada amb la Diada.

Però cal tenir molt en compte l'àmplia difusió dels sentiments independentistes i d'aquells que, sense ser-ho, desitgen canviar l'statu quo. El Govern de Rajoy s'ha adonat molt tard de les dimensions del problema, i l'indici que aquesta qüestió es discuteix en el mateix PP —més del que admeten en públic— és la posició del ministre d'Exteriors, José Manuel García-Margallo, favorable a un canvi del sistema impositiu i a una reforma constitucional, que molts dels seus coreligionaris rebutgen amb escarafalls.

La prolongació de l'immobilisme és una falsa sortida. Cal obrir pas al diàleg interromput; a la reforma de la Constitució i al federalisme, pels quals ja existeixen propostes socialistes, i a interpretacions de la legalitat més flexibles i inclusives que les aplicades en els últims anys. Tot això ha de ser bressolat per una proximitat més gran del conjunt de la societat catalana cap a la de la resta d'Espanya i viceversa, sense la qual els líders més agosarats es continuaran creient autoritzats a mantenir-se en l'entossudiment, per a mal dels catalans i de tots els espanyols.