El Poble Espanyol, un parc temàtic anomenat ‘Espanya’

L'idioma oficiós del Poble Espanyol és l'urdú. Proliferen els cuiners pakistanesos i indis en l'acròpoli de Barcelona, igual que proliferen en els menús turístics les transgressions iconoclastes de la gastronomia ibèrica. Per exemple, la paella mexicana. Ens la proposa l’Estela, cambrera poliglota i originària de Moldàvia en un local, Tapas, tapas, els límits del qual separen per uns metres quadrats Castelló de la Corunya, en una arbitrarietat geogràfica massa sofisticada per als turistes estrangers.

Són ells el públic predominant del parc temàtic. S’havia de dir Iberona, a proposta de les autoritats, que van fomentar el projecte d'una Espanya en miniatura en temps de Primo de Rivera i a l’empara de l’Exposició Universal del 1929, però la marca no tenia impacte comercial. Ni impacte patriòtic, especialment quan Franco va exigir identificar-lo exclusivament en castellà: el Pueblo Español.

Heinrich Himmler va arribar a visitar-lo el 1940, un particular escabrós que els guies turístics s'abstenen de comentar, com s'abstenen d'al·ludir a la utopia invertida –distòpia– que engendren els 42.000 metres quadrats del Poble Espanyol. Amb més raó si prospera la independència de Catalunya i Iberona acaba convertint-se en un document exòtic del passat comú on podria rodar-se una pel·lícula d'època.

Passaria llavors el que Julian Barnes escriu a Anglaterra, Anglaterra, titular emfàtic d'una novel·la, la trama de la qual planteja el deliri d'un magnat, Jack Pitman, seduït per reunir o simplificar tota la pàtria als extrems d'una illa amb forma de diamant. I no només fent inventari dels monuments emblemàtics. També incorporant aspectes sociològics, com la frigidesa sentimental, el dandisme o el complex de superioritat.

El projecte del Poble Espanyol no va arribar mai tan lluny. S'havia planificat com un pastitx arquitectònic condemnat a demolir-se al cap de sis mesos de la clausura de l’Expo, però ha sobreviscut 86 anys, bé perquè el Caudillo el va convertir en un espai de demagògia i propaganda, o bé perquè les autoritats nacionalistes que van arribar després van perseverar en la indefinició i en els dubtes –“Què cony fem amb això?”, es preguntava Pujol–, de tal manera que Iberona ha mutat en una estructura privada puixant que allarga un contracte municipal d'explotació fins al 2035.

Llavors ja haurà transcorregut un segle des de la inauguració. I s'haurà arrelat, per ventura, la paradoxa d'una Catalunya independent en la capital de la qual, Barcelona, hi haurà un parc temàtic dedicat a Espanya, com si fos un subconscient urbanístic i cultural, o una manera de freqüentar la nostàlgia, o una manera d'evocar el mite de l'enemic exterior.

Una Espanya de cartró pedra, un decorat enciclopèdic que els turistes recorren el 2015 amb entusiasme entranyable. Es fotografien davant de la muralla d’Àvila, mengen pescaíto entre els carrerons del barri andalús, es recreen en l’estil plateresc de Salamanca i compren toros d’Osborne a la Thalía en un negoci de records situat a la vora de les Carmelites d’Alcanyís.

"Jo el que venc són toros", ens explica la jove comerciant. "La gent ve aquí perquè vol endur-se records espanyols. No els interessa la independència. Han vingut a Espanya". Han vingut a Espanya i a la seva caricatura. No ja perquè aquesta ocurrència de Primo de Rivera podia trobar-se perfectament a Las Vegas. També perquè l’Espanya d’Espanyes que representa voluntariosament el Poble suscita un cert estremiment respecte al curtcircuit entre el cosmopolitisme i el nacionalisme.

L'expressió més absurda d'aquesta dialèctica concerneix no ja el futur del Poble Espanyol dins de Catalunya, sinó el futur de Catalunya dins del Poble Espanyol, naturalment perquè el seu territori, la seva arquitectura i la seva idiosincràsia també forma part del mapa del parc temàtic.

La independència, permeteu-me la ironia, obligaria a elevar una frontera, exigiria acordonar un espai diferenciat. Requeriria emprendre una sèrie d'obres que bé podrien aprofitar-se per emular el somni de Jack Pitman en la novel·la de Barnes: substituir l'original d’Anglaterra per una còpia.

I llavors hauríem d'incorporar al parc una rotonda, i una porta giratòria, monuments nacionals molt més emblemàtics que la Giralda. I fundaríem un bordell de carretera. I afegiríem els trets del nostre caràcter, la solidaritat, d'acord, però també l'enveja i el cainisme, exposats la una i l'altra en un quadre de Goya, Baralla a garrotades, que hauria de presidir les noves instal·lacions del simulacre.

Barnes acaba la seva novel·la declarant la independència de l’Anglaterra falsa. Un desenllaç amb forma de McGuffin que converteix el senyor Pitman no tant en l'imitador de Primo de Rivera com en un antecedent premonitori de Artur Mas.