Catalunya / España: l’endemà

El mal ja està fet. I costarà molt recuperar el que s’ha perdut al llarg d'aquests últims anys infausts. S'han trencat moltes coses i les ferides són tan profundes que necessitarem molt de temps perquè cicatritzin. Massa baixes en una batalla sense sentit, plantejada des de la irresponsabilitat i, sovint, des de la frivolitat. La història serà, sens dubte, molt severa amb els seus protagonistes.

I les víctimes són clares: l'esquinçament intern de la societat catalana (en les famílies, en els amics, a la feina…) n’és la primera. I la segona és la desafecció mútua entre una part de la societat catalana (que a més vol identificar-se deshonestament amb el conjunt) i una part de la societat de la resta d’Espanya (que, tràgicament, entra en el joc). El resultat és molt trist: són tants els afectes, els amors compartits, els llaços familiars, les amistats profundes, les experiències comunes, que la seva pèrdua o el seu debilitament produeix una enorme malenconia. I una pèrdua irreparable. I una tercera víctima és l'imprescindible respecte a la llei i a les regles del joc, essencial en qualsevol sistema democràtic.

Per tot això, més enllà del debat polític, tots els ciutadans —i, especialment, aquells que encara que ara estiguem allunyats de l'activitat política, hi hem dedicat molts anys i la seguim atentament— tenim l'obligació moral d'aportar idees per reconstruir tot el que s’ha destruït.

I em baso en el fet que els errors s'han comès per tothom. I que, des de l'autocrítica, se n’ha d'aprendre, per no repetir-los. Però no em situaré, en absolut, a l'equidistància. Em situo, inequívocament, al costat de la legalitat democràtica. I, per tant, de la Constitució votada per tots.

Però el que ara em preocupa més és com recompondre els vidres trencats.

Dialogar, renovar el pacte constitucional, parlar. Des de la Constitución, tot; sense ella, gens

Veurem quins resultats surten de les eleccions autonòmiques del proper 27-S. Ara com ara, semblen molt oberts.

I, més enllà d’aquests resultats, quins sortiran de les eleccions generals de desembre, també molt incerts pel debilitament del bipartidisme imperfecte que ha dominat la política espanyola des de la Transició, i l'emergència de noves formacions polítiques. En qualsevol cas, serviran, indubtablement, per identificar-ne els interlocutors. I tant de bo, siguin els que siguin, estiguin posseïts pel sentit comú, la generositat i l'altura de mires. Ens farà molta falta.

Perquè caldrà reconstruir coses bàsiques. I penso especialment en tres.

La primera és la relativa a la concepció sobre les institucions. Han de ser de tothom i estar al servei de tothom, sense polititzacions partidistes ni estar instrumentalitzades al servei d'un projecte polític de part. I això val tant per al Tribunal Constitucional i el Consell General del Poder Judicial com per a la Generalitat de Catalunya (el seu president, el seu Govern i el seu Parlament). I inclou des dels mitjans de comunicació públics al sistema educatiu i els seus continguts. Massa coses s'han espatllat des d’aquests mitjans.

La segona és la que es refereix a refer la cohesió interna de la societat catalana i treballar per a corregir la seva actual i profunda divisió. A més, és l'únic camí per recuperar l'afecció mútua entre les societats catalana i de la resta d’Espanya, que en altres períodes de la nostra història comuna ha estat enormement profunda i solidària. I que ara estem, llastimosament, en risc de perdre. No és admissible l'animadversió tòxica a Espanya en una part molt significativa de la societat catalana ni tampoc el creixent corrent d'anticatalanisme primari en una part de la societat espanyola, que només retroalimenta els secessionistes. Els espanyols catalans i els no catalans no podem consentir que tota aquesta irracionalitat vagi a més i es consolidi en les consciències col·lectives.

Dret a decidir? Els catalans hem votat 38 vegades en els últims 38 anys!

La tercera, és, des del meu punt de vista, particularment òbvia. Hem de comprometre'ns —de debò, i no només de boca— a respectar la llei i les regles del joc. Una cosa que no hauria de ser objecte de debat, però que, lamentablement, hem de plantejar. Hi ha hagut massa astúcies, massa moviments tàctics per esquivar l'elemental respecte a la llei i a les regles de joc.

I sobre aquestes bases —al meu entendre, elementals, però ja deia Bertold Brecht, lamentant-se, “quins temps aquests, en què cal lluitar pel que és evident”—, els interlocutors que surtin de la nova composició del Parlament de Catalunya i de les Corts Generals han de fer política. Amb majúscules. Han de dialogar per a una renovació del Pacte Constitucional. Han de configurar un marc nou, que partint del que ens vam donar fa gairebé 40 anys i que ens ha ofert el millor període de la nostra història contemporània, integri una gran majoria dels ciutadans, incloent-hi, per descomptat, tots aquells que no van tenir ocasió de votar la nostra Constitució. I que ens duri, si és possible, 40 anys més…

I per a això, cal parlar. Sense apriorismes innecessaris, ni dogmatismes que impedeixin el pacte. Amb ment oberta i amb honestedat. Però amb punts de partida clars.

Dit de manera clara i directa: des de la Constitució, tot. I sense la Constitució, res. Des de la legalitat i el respecte a les regles del joc, tot. Sense això, res.

I a partir d'aquí, respecte escrupolós a la voluntat democràtica expressada lliurement pels ciutadans. Quan es parla d'un eventual dret a decidir (succedani d'un inexistent dret a l'autodeterminació) s'oblida que els catalans hem votat, en els últims 38 anys, ni més ni menys que 38 vegades!!! Llegim, doncs, el que surti del 27-S. Democràticament. I hem de fer-ho tots. Sense paranys, com quan es parla d'escons i no de vots, en oberta contradicció amb el caràcter pretesament plebiscitari d'aquestes eleccions.

En suma, tornem a la democràcia, entesa no només com un joc de majories i minories, més o menys conjunturals, sinó com a acord, consens i voluntat d'integració. Inclusivament i en positiu. Com a la Transició.

I pensant en tots els nostres conciutadans. En tots aquells que senten/sentim com Sevilla, Salamanca o Santiago de Compostel·la són nostres. En tots els que pensen/pensem que Barcelona és una gran capital espanyola, a més de catalana i mediterrània. En tots els que, sense el menor conflicte intern, ens sentim, plenament, catalans, espanyols i europeus.

Així de senzill. I així de positiu.

D'aquí a poc temps tindrem l'ocasió, democràtica, de plantejar una fase nova de la nostra democràcia. Plural, diversa, rica, i profundament solidària i plena d'afectes i anhels compartits. I profundament convençuts que tots junts farem una Espanya i una Catalunya cada dia millors.

Josep Piqué va ser ministre d'Afers exteriors entre 1996 i 2000.