El Poble-sec fa un gir

Hi ha una manera bastant infal·lible de saber si una guia de Barcelona està antiquada: veure què diu sobre el Poble-sec. Si passa una mica per sobre del barri i l'ignora en la secció de restaurants, més enllà de citar el famós temple de les conserves Quimet & Quimet (Poeta Cabanyes, 25), llavors aquesta guia és una relíquia.

Fins i tot el web d'Airbnb, molt actualitzat, parla dels “locals nocturns de moda” del barri i li adjudica les etiquetes de “vintage”, “bohemi”, “vermut” i “murals”, i destaca, entre d'altres, que al Poble-sec es pot trobar “la cervesa més barata de Barcelona”.

I això és veritat només fins a cert punt. La zona segueix tenint molts bars, i alguns de molt recomanables, de tota la vida, regentats per diferents onades d'immigrants –gallecs que van arribar als seixanta i van estendre una atapeïda xarxa de pop per tota la ciutat; llatins i pakistanesos que van arrelar als noranta–, però la “cervesa barata” ha deixat de ser el motiu pel qual els barcelonins s'estan tornant a enamorar d'aquest barri que queda perfectament encaixonat entre l'avinguda del Paral·lel i la muntanya de Montjuïc. Una normativa que impedia construir a la zona per evitar els possibles projectils disparats des del castell de Montjuïc va marcar el caràcter del barri, que va quedar fora de l'Eixample ideat per Ildefons Cerdà. En lloc dels edificis més o menys nobles de l'Eixample, els carrers costeruts d'aquest barri van quedar poblats de casetes que els obrers es van construir a partir de l'any 1858 en una zona que solia estar plena d'horts.

Avui el més semblant a tot allò és l'envejable jardí urbà, amb tomaquera inclosa, que ocupa una de les terrasses de l'hotel Brummell (Nou de la Rambla, 174). L'establiment (de tres estrelles, però que en podrien ser quatre) va obrir les seves portes a principis d'estiu i confirma la transformació del barri. L'enginyosa reforma que ha encarregat el seu propietari, l'austríac Christian Schallert, ha aconseguit fer espai per a 20 habitacions i dos apartaments en el que des de fora sembla un estret edifici de finals del XIX. A dins, els interioristes australians Blank­Slate han creat un mini­oasi verd entorn d'una temptadora piscina-safareig basant-se en l'estil tropical-racionalista de l'arquitecte Geoffrey Bawa. Com mana la bíblia de l'hotel modern, el Brummell està obert a la ciutat a través del seu restaurant, el Box Social, que ofereix un menú diari i bento boxes –capses de pícnic– per endur a un preu de 12 euros.

A la porta del costat hi ha el Garage, el nou espai de ioga que es desdobla com a sala d'exposicions que ha obert la model Verónica Blume, i una mica més avall, el Bar Seco (passeig de Montjuïc, 74), una cantina que només treballa amb productes ecològics i que, com molts altres locals del barri, s'ha renovat sense caure en la tendència kawaii (en japonès, mico) que domina de vegades massa al barri veí de Sant Antoni. També queda a prop el Palo Cortao (Nou de la Rambla, 146), la taverna que pren el nom d'un vi rebel de Jerez i que presumeix d'arrels mig catalanes, mig andaluses. O sigui, arròs del Delta i fritures de Cadis.

Qui busqui els artífexs (o els culpables, segons com es miri) de la inevitable gentrificació del barri, té clar per on començar: pel Xemei (passeig de l’Exposició, 85) i pel més recent i molt celebrat Mano Rota (Creu dels Molers, 4). Tots dos estan regentats per xefs fotogènics i mediàtics, però que ningú s'espanti: les seves són cuines molt serioses. El primer és l'anàrquica osteria veneciana dels bessons Max i Stefano Colombo –atenció: Patti Smith n'és fan, igual que molts xefs de la ciutat, com Albert Adrià–, i el segon, la criatura d'un català format al Perú, Bernat Bermudo, i un veneçolà, Oswaldo Brito. Aconseguir taula, o barra, al Mano Rota i poder tastar el seu ajustat menú de migdia (14 euros) o el seu menú degustació al complet (11 plats, 55 euros…, de moment) s'ha convertit en una gesta que ningú es resisteix a documentar amb Instagram. Aquestes croquetes de iuca i scamorza s'han d'immortalitzar.

Tapes i vermut

Abans que aquests locals i d'altres, com l'hamburgueseria De Paula (Creu dels Molers, 65), que fa els seus filets russos a la brasa i amb carn de picanha tallada amb ganivet, ampliessin el mapa gastronòmic del barri, ja hi havia una ruta de tapes i vermut molt consolidada entorn del carrer de Blai. Aquesta també s'està renovant amb l'arribada d'espais com el Koska (Blai, 8), regentat per un basc i un argentí, o el Malamén (Blai, 53). Que per què porta anet l'ensalada russa? Doncs perquè el xef és suec.

Convé anar desviant-se pels carrers que creuen per no perdre's clàssics com el citat Quimet & Quimet, que es manté obert des del 1914, ni noves referències com el Celler Cal Marino (Margarit, 54), que despatxa tapes molt dignes, com les seves papas arrugás o el seu entrepà de porchetta.

La zona també ha vist ressuscitar diversos locals amb molta vida acumulada, com la Gran Bodega Saltó (Blesa, 36), una centenària botiga de vins a granel reconvertida en un extralimitat local nocturn, o El Sortidor (plaça del Sortidor, 5), el lloc on els veïns anaven a comprar el gel i que acaba de reobrir amb nous propietaris i amb plats com els sonsos fregits o les favetes amb botifarra.

La pregunta és: fins a quin punt saben tot això els vuit milions, milió amunt, milió avall, de turistes que passen per la ciutat cada any? Ho saben a mitges (i només si han consultat la guia correcta). De moment, el Poble-sec és sobretot una cosa de barcelonins. Categoria que, com bé saben aquí, inclou els nascuts a Ourense, Islamabad, Viena, Malmö i les dues Córdobas, l'argentina i l'andalusa.