Quan vas abandonar Woody Allen?

 Pels volts de l'any 1970, es va colar per la porta posterior del franquisme a les nostres pantalles un cineasta que als cinèfils ens va obligar a riure d'una altra manera. Tot va començar amb la pel·lícula Toma el dinero y corre,dirigida i interpretada per un tal Woody Allen. L'any següent el paio va presentar Bananas, el seu segon cop d'humor intel·ligent, dissolvent i provocador. A partir d'aquell moment es va formar una secta, els components de la qual, en poc temps, vam saber-ho tot del cineasta. Que havia nascut a Brooklyn l'1 de desembre del 1935, que era un jueu agnòstic, escanyolit, neuròtic, educat de nen en una escola hebrea, alumne de la Midwood High School, matriculat després a Ciències Cinematogràfiques a la Universitat de Nova York, que va començar a guanyar-se la vida venent acudits a periodistes famosos i gags a algunes productores de cinema. I que, tot i que cada un s'havia format una opinió del personatge, va ser ell mateix qui millor es va definir: “Jo no volia ser Bogart ni John Wayne. Jo només volia ser el torracollons de la classe, volia ser aquell noi amb ulleres que mai aconsegueix la noia però que és divertit i cau bé a tothom”. Malgrat tot, en les pel·lícules, aquell escarransit amb ulleres, escòria de divan de psicoanalista, es quedava sempre la noia només perquè la feia riure, cosa que ens va fer néixer esperances de seduir de la mateixa manera aquelles amigues del pub de Santa Barbara si deixaves anar les mateixes frases càustiques, enginyoses i imprevistes que escoltàvem de la seva boca.

Jo no volia ser Bogart ni John Wayne. Jo només volia ser el torracollons de la classe, volia ser aquell noi amb ulleres que no aconsegueix mai la noia però que és divertit i cau bé a tothom”

La democràcia va arribar a Espanya juntament amb l'èxit a les pantalles d’Annie Hall, amb Diane Keaton, però el salt qualitatiu es va produir amb Manhattan, rodada en blanc i negre el 1979. A Espanya regnava una acràcia feliç, cap governant s'atrevia a prohibir res i encara que hi havia sang d’ETA als carrers i rumor de sabres a les casernes, el sexe estava ja a l'abast penjant de les acàcies. Va ser llavors quan Woody Allen va convèncer els progres de quarantes que podien enamorar noies adolescents com Mariel Hemingway. És cert que a cap ciutat d’Espanya hi havia un banc per contemplar la posta de sol sobre el pont de Brooklyn ni un River Café per prendre un whisky amb gínger contemplant l’skyline de Manhattan. N’hi havia prou amb somiar. Per a això teníem Woody Allen, que cada any arribava amb la seva collita, una nova versió sobre el mateix que no era sinó l'interminable passeig per Nova York al costat d'una noia espectacular, al Central Park, a l'aquari, en una exposició de pintura al Soho, al planetari, entrant i sortint de petites botigues sofisticades de barris escollits i inesperats de la ciutat amb una música de swing de fons, ell elucubrant disbarats neuròtics intel·ligents amb una poma i una ampolla d'aigua mineral a la mà, ella somrient i admirada pel seu talent fins que s’acabava amb un petó a la llum del fanal i després amb una el·lipsi de sexe al llit. Per què no podíem ser com Woody Allen?

Els més iniciats de la secta sabien que Woody Allen tocava el clarinet amb uns amics els dilluns al Michael’s Pub. Sempre hi havia algú que jurava haver-lo vist i escoltat allà en persona. Als altres ens passava que, si resulta que eres a Nova York, t'apropaves al 211 W 55 Street i preguntaves per ell, precisament aquell dia en Woody no hi era, et deia el conserge. El fracàs es repetia també anys després, quan el grup es va traslladar al cafè de l'hotel Carlyle.

El talent d'aquest cineasta semblava insondable, sense deixar de treure aigua sempre del mateix pou. Woody Allen es presenta encara cada any amb un nou èxit, com tornen les orenetes a la primavera o passen els tords a la tardor. Fins avui ha rodat i estrenat 49 pel·lícules amb els 79 anys que té. No es pot dir res d'aquest cineasta que no s'hagi dit ja pels crítics. El veredicte sobre Woody Allen es pot formular amb aquesta pregunta: en quina pel·lícula vas abandonar Woody Allen i vas deixar la secta? Passava una cosa curiosa. Succeïa de vegades que després de diverses pel·lícules reiteratives, comestibles, deies, aquí et deixo, ja em sé el truc de memòria, estàs acabat, però l'any següent tornava amb una bomba, Hannah i les seves germanes,Bales sobre Broadway, Dies de ràdio o Delictes i faltes, et reconciliaves amb ell i demanaves la readmissió a la secta als irreductibles.

Quan en Woody va pensar que era poc creïble que pogués enamorar la noia va deixar enrere la neurosi de la psicoanàlisi i va començar a fer pel·lícules que eren en realitat anuncis publicitaris sobre la ciutat que li pagava el compte. En una d'aquestes li van donar el Premi Príncep d’Astúries i a continuació va cometre aquell bunyol de Barcelona a mitges amb Oviedo i llavors vam descobrir que a en Woody li agradava i fins i tot li provava la favada. No era aquell plat rotund incompatible amb la psicoanàlisi? Serà en Woody un impostor? Roma. Venècia. Fiascos per acumular diners. De sobte roda Match Point i Midnight in Paris i tot va tornar al seu curs. Alguns li han promès amor etern passi el que passi; d’altres creuen els dits en cada estrena; d’altres han decidit deixar-lo; els més ressentits, aquells progres que van passar a la rosca neoliberal, han començat a odiar-lo. En el fons, cada una de les seves pel·lícules ens recorda a la nostra generació aquell moment de rebel·lia amb els primers cops que ens vam pixar de riure, els anys de desencantament amb els primers cabells blancs, els amors passats, la nostàlgia de la intel·ligència d'aquells temps d'ira.