Als espanyols

Per donar lliçons de democràcia als catalans cal tenir molta audàcia. Però per desfogar-se evocant el pitjor que ha sacsejat Europa, equiparant sobiranisme amb nazisme, per arremetre així contra l'expressió més il·lusionant, ferma, massiva, cívica i democràtica que s'està veient en aquesta mateixa Europa s'ha de ser molt poc responsable; una provocació d'aquest calibre indica fins a quin punt hem arribat. Això és el més trist del libel incendiari que signa tot un expresident del Govern espanyol com Felipe González.

Valdria per a l'ocasió allò de “brams d'ase no arriben al cel”, no n'hi hauria cap dubte si no fos perquè no es tracta d'un mandatari d'un partit d'antiga soca democràtica. No obstant això, qui subscriu el text és un il·lustre que en el seu moment va ser president del partit que representa l'alternança a Espanya al Partit Popular. Aquí radica el més preocupant de la situació: els principals partits espanyols comparteixen discurs i estratègia envers Catalunya. La mateixa recepta, la de sempre, sense embuts.

Catalunya ha estimat la solidaritat i la fraternitat amb Espanya i amb Europa

Catalunya ha estimat Espanya i la continua estimant. Catalunya ha estimat la solidaritat i la fraternitat amb Espanya i amb Europa. I, en el cas d'Espanya, ho ha fet malgrat l'absència de reciprocitat, procurant, sempre, fomentar una economia racional i productiva, unes infraestructures al servei de les necessitats econòmiques, al servei de la gent, de la prosperitat, impulsant tenaçment una millora de les condicions de vida fomentada en una societat més lliure i més justa.

Catalunya ha estimat la llibertat per sobre de tot, amb passió; l'ha estimat tant que en diverses fases de la nostra història hem pagat un preu molt alt per defensar-la. Catalunya ha resistit tenaçment dictadures de tot tipus, dictadures que no només han intentat sepultar la cultura, la llengua o el conjunt de les institucions del país. Catalunya s'ha alçat sempre contra les injustícies de tot tipus, contra la desraó. Catalunya ha estimat malgrat no ser estimada, ha ajudat malgrat no ser ajudada, ha donat molt i ha rebut poc o gairebé res, en tot cas les engrunes, si no és que rebia el menyspreu de governants i governs. I malgrat aquest cúmul de circumstàncies, el catalanisme –com a expressió majoritària contemporània– ha respost, una vegada i una altra, estenent la mà i canalitzant tot tipus de despropòsits per part de governs i governants. Catalunya ha persistit a oferir col·laboració i diàleg davant de la imposició i ha eludit, tot i estar-ne tipa, respondre els greuges que accentuen el desacord.

Catalunya fa segles que busca un encaix amb la resta d'Espanya. Gairebé es pot dir que aquesta recerca forma part de la nostra naturalesa política. Però quan un tribunal va posar una sentència per davant de les urnes, quan durant quatre anys es va ofendre la dignitat de les nostres institucions, quan es van tancar totes les portes, una després d'una altra, amb la mateixa i obstinada negativa, la majoria de catalans va creure que calia trobar-hi una solució.

Catalunya és una societat forta, plural i cohesionada. I ho continuarà sent malgrat els mals auguris expressats amb crueltat en altres latituds

No hi ha mal que duri cent anys, ni cos que no el pugui resistir. Així no podiem continuar, pel bé de tots. Per això ha brotat a Catalunya un anhel d'esperança que ha recorregut el país de nord a sud, d'est a oest, una brisa d'aire fresc que ha plantejat el repte democràtic de construir un nou país, de tots i per a tots, si és que aquest és el desig majoritari que expressa lliurement la ciutadania catalana. De fet, aquest és el test democràtic que comparteix amb naturalitat la immensa majoria de la societat catalana, dilucidar el futur de Catalunya votant, a les urnes, i assumint el mandat ciutadà, sigui quin sigui. I si així ho manifesten els ciutadans, crear un nou estat que estableixi unes relacions d'igualtat envers els nostres veïns, especialment amb Espanya.

Afortunadament Catalunya és una societat forta, plural i cohesionada. I ho seguirà sent malgrat els mals auguris que s'expressen cruelment en altres latituds. Catalunya és, al seu torn, un model exemplar de convivència, tant com ha demostrat ser, sense cap dubte al llarg de la seva història, una societat integradora, dinàmica, creativa, que ha contribuït com ningú al progrés d'Espanya.

Catalunya és i continuarà sent una societat democràtica que respecta la voluntat dels seus ciutadans. La tradició democràtica ve de lluny, fins i tot en èpoques pretèrites també era així, com narrava emocionat, amb llàgrimes als ulls, un ancià Pau Casals davant les Nacions Unides, recordant l'arrelament de la nostra tradició parlamentària. O subratllant, en un emotiu i cèlebre discurs, les assemblees de Pau i Treva, que establien períodes de pau en contraposició a la violència que sacsejava la societat feudal.

Per desfogar-se evocant el pitjor que ha sacsejat Europa, equiparant sobiranisme amb nazisme, per arremetre així contra l'expressió més il·lusionant, ferma, massiva, cívica i democràtica que s'està veient en aquesta mateixa Europa s'ha de ser molt poc responsable

Insistim, la base de l'acord és una relació entre iguals, el respecte mutu. I sempre ens hi trobaran, aquí, amb la mà estesa, aliens a qualsevol retret, disposats a col·laborar i a estrènyer tot tipus de llaços. Però que ningú es confongui. No hi ha marxa enrere, ni Tribunal Constitucional que coarti la democràcia, ni governs que esbiaixin la voluntat dels catalans. Ells decidiran, sense cap mena de dubte. I tan democràtic és tornar a ballar-la com recórrer un nou camí. Davant d'això només cal citar tots els demòcrates a ser conseqüents i assumir el mandat popular. D'això va el 27 de setembre, de decidir si volem forjar una Catalunya que s'assembli a Holanda o Suècia, que regeixi el seu destí amb plena capacitat, o seguir pels mateixos camins.

Es tracta de decidir la nostra relació amb el conjunt d'Espanya. Perquè amb Espanya no només ens hi uneix la història i el veïnatge, sinó també i especialment l'afecte i vincles familiars i íntims. En aquest nou país que volem es podrà viure com a espanyol sense cap problema, mentre que ara és gairebé impossible ser català a l'Estat espanyol. El problema no és Espanya, és l'Estat espanyol, que ens tracta com a súbdits. Som pobles germans, però és impossible viure junts rebent insults, maltractaments i amenaces quan demanem democràcia i que es respecti la nostra dignitat.

Signen aquest text Raül Romeva, Carme Forcadell, Muriel Casals, Artur Mas, Oriol Junqueras, Lluís Llach, Germà Bel i Josep Maria Forné.