A Felipe González... i als espanyols

El diumenge 30 d'agost, Felipe González va publicar l'article carta Als catalans. Li tinc afecte personal i sempre li he agraït el respecte i l'atenció. És lògic que no coincidim en tot. Al mateix article em sembla sobrant l'al·lusió a l'aventura alemanya o italiana dels anys trenta del segle passat. A més de posar en safata la crítica fàcil i permetre fixar l'atenció en el dit i no en la lluna que assenyala, fereix innecessàriament sentiments de molta gent, inclosos els meus. Per cert, fa menys d'un mes que un membre del Govern de Mas va dir que Espanya era com la desapareguda Alemanya comunista i ningú el va criticar. Però les posicions i les idees de l'expresident del Govern espanyol compten a Espanya, a Europa, a l'Amèrica Llatina i en altres llocs del món. D'aquí ve la importància de les seves opinions sobre el delicat moment que viu Catalunya amb l'aposta d'una part per la ruptura i la desconnexió amb Espanya.

Per això em proposo comentar algunes de les seves reflexions des del recordatori de la meva genètica política. La dimensió de Felipe González fa innecessari recordar la seva. Sóc, per sobre de qualsevol altra circumstància, algú format en les idees del personalisme comunitari. No hi ha nació sense persones. Abans de res situo la persona, la seva dignitat i la seva raó de ser col·lectiva. Des d'aquesta primera base em sento modestament orgullós d'haver contribuït encara que sigui mínimament al progrés econòmic, polític i social de Catalunya i de tot Espanya. Una Espanya que m'agradaria diferent en molts àmbits. Entre d'altres, desitjaria que el reconeixement de la diversitat com a riquesa compartida, a la qual s'al·ludeix en l'article esmentat, permetés una plasmació real de la seva pluralitat nacional, cultural i lingüística. Porto el projecte europeu a les entranyes polítiques i precisament per això, si abans mai vaig ser independentista, ara, cada dia que passa, sóc més conscient de les interdependències a les quals Catalunya s'ha d'adaptar des de les interconnexions que imposa la globalització.

I finalment, i no per això menys important, he procurat fer del diàleg la divisa principal de la política. Felipe González parla al seu article d'entesa, que sempre és necessària, i ara més que mai. Diàleg, pacte i transacció. Després de la mort de Franco, no vam ser capaços d'entendre'ns? Ara estem en més mala posició de sortida? Sincerament, crec que no. Durant anys he sumat la meva veu al que va ser Convergència i Unió per reiterar que amb la Constitució del 1978 i l'aplicació del nostre primer Estatut, Catalunya ha viscut els anys de més progrés econòmic, social i d'autogovern des de la seva mil·lenària existència. Mai m'he penedit d'haver defensat i haver votat aquell marc institucional. Hi ha hagut canvis significatius? Sí. No pocs errors dels uns i dels uns altres han fet possible que la situació hagi mutat notablement. Un canvi en el terreny de les realitats. I també en el de les percepcions sovint controlades pels sentiments i no per la raó.

La voladura del catalanisme moderat que representava CiU és dolent per a tot Espanya

Sempre he dit que ens vam equivocar amb el nou Estatut. A Catalunya, no ho vam fer bé. Va ser un error fer-ho només amb una de les Espanyes. També el PSOE es va equivocar. Ja abans ens havíem equivocat greument en garantir l'última legislatura del president Pujol amb el suport d'un PP que tenia majoria absoluta a les Corts. Però l'error més greu el va protagonitzar el PP, amb la seva campanya en contra. Un cúmul d'errors que va concloure amb la sentència del Tribunal Constitucional i especialment amb el sainet viscut en el si d'aquesta alta magistratura arran del bloqueig polític per a la renovació d'alguns dels seus membres. Però de fet, i això és el que avui compta, en l'imaginari català només queda la realitat d'una sentència, que la majoria no ha llegit però ha estat esgrimida com la prova del cotó fluix de l'exclusió i la ruptura del marc constitucional.

En aquest sentit, cobra força la dialèctica sobre qui va deixar qui: la Constitució a Catalunya o Catalunya a la Constitució? Això ha estat amplificat durant els últims quatre anys per lleis com la que va fer José Ignacio Wert, processos de recentralització, discriminació en inversions i un finançament injust. Ara mateix la reforma exprés que atorga capacitat sancionadora al TC no resoldrà el problema de fons. Fa mal al cor de qui busquem diàleg sentir del candidat del PP que s'ha acabat la broma. Per Déu, que no som en un saló del vell oest a l'espera de qui aixeca més la veu! Per això no puc quedar-me insensible quan llegeixo elogis a l'article de González de qui practica l'immobilisme que ell denuncia i va als tribunals presentant recursos ignorant que la política no es fa a cop de sentència ni d'interlocutòria.

En la carta article, qui va ser president del Govern espanyol adverteix dels riscos i els costos de la independència. Convé deixar clar –en contra de tesis sostingudes per qui, instrumentalitzant la unitat o la secessió, només reconeixen efectes adversos per als altres– que la independència és negativa per a tothom. Per a Catalunya? Sí. Per a Espanya? Evidentment, també! I per a la Unió Europea! Fa tres anys que reclamo l'atenció del president del Govern central en seu parlamentària advertint que arribaria la declaració unilateral d'independència, que no tindrà efectes jurídics en el marc europeu o internacional, però sí efectes econòmics i socials per a tothom. O potser el repunt de la prima de risc només afecta els catalans? Tots els espanyols haurien d'exigir diàleg dels seus governants, que és el que Felipe González anomena entesa. Fa pocs mesos els independentistes van aplaudir una declaració del Parlament de Dinamarca sobre Catalunya. Simplement instava el Govern de Catalunya i el de l'Estat a dialogar democràticament i arribar a un acord. Aquest i només aquest és el camí: arribar a reformes pactades que garanteixin els fets diferencials.

El camí és arribar a reformes pactades que garanteixin els fets diferencials

Felipe González no creu en la ruptura d'Espanya. Jo tampoc crec que Catalunya es trenqui. Però sí que em preocupa l'esquinçament en l'una i l'altra. I que es produeixi entre totes dues. Ens convé una massa crítica que redueixi a la insignificança qui des d'Espanya fa irresponsablement vots perquè els catalans se'n vagin d'una vegada i qui, des de Catalunya, menysprea la resta. La voladura del catalanisme moderat que representava Convergència i Unió és una mala notícia per a tot Espanya. Per això, alguns, contra vent i marea, intentem reduir al màxim possible l'abast de l'orfandat.

Lamentablement, confrontar Catalunya amb Espanya o Espanya amb Catalunya dóna rèdits electorals. Només veig una manera d'avançar, i és superant la ignorància en aquest debat. I ignorància no és no conèixer o saber de les coses: la ignorància que permet aquests rèdits és la que no vol conèixer o saber aquestes coses. És cosa de Felipe González i de tots els espanyols fer-la desaparèixer.

Josep Antoni Duran Lleida és president del comitè de govern d'Unió.