Als catalans

Fa gairebé dues dècades que vaig sortir de la presidència del Govern d'Espanya. No tinc responsabilitats institucionals ni de partit. He recuperat la senzilla condició de ciutadà, encara que en tot moment compromès amb el nostre destí comú. Per aquest compromís amb Espanya, un espai públic que hem compartit durant segles, em dirigeixo als ciutadans de Catalunya perquè no es deixin arrossegar a una aventura il·legal i irresponsable que posa en perill la convivència entre els catalans i entre ells i els altres espanyols.

Sempre he sentit gratitud pel vostre suport permanent i majoritari per a la tasca de govern. Sempre, fins i tot quan aquest suport era declinant a la resta d'Espanya. I gràcies a aquesta sintonia he pogut representar-vos amb orgull, com a tots els espanyols, a Europa, a l'Amèrica Llatina i al món. Amb la vostra confiança hem progressat junts, durant molts anys, superant la feixuga herència de la dictadura, consolidant les llibertats, establint les bases de la societat del benestar i reconeixent, com mai abans en la història, la identitat de Catalunya i el seu dret a l'autogovern.

He cregut i crec que estem molt millor junts que enfrontats: reconeixent la diversitat com una riquesa compartida i no com un motiu de fractura entre nosaltres. Per a mi, Espanya deixaria de ser-ho sense Catalunya, i Catalunya tampoc seria el que és separada i aïllada.

La idea de “desconnectar” d'Espanya, com proposa Artur Mas, en un estrany i absurd front de rebuig i ruptura de la legalitat, tindria unes conseqüències que tothom ha de conèixer:

– Desconnectarien d'una part substancial de la societat catalana, i la fracturarien dramàticament. Ja se sent aquesta fractura en la convivència, i es comencen a sentir veus de rebuig als que no tenen “pedigrí” català. Aquests ciutadans catalans se senten avui aclaparats perquè s'està limitant la seva llibertat per expressar el seu rebuig a aquesta aventura, perquè els neguen o coarten la seva identitat –catalana i espanyola–, que viuen com una riquesa pròpia i no com una contradicció.

– Desconnectarien de la resta d'Espanya, trencarien la Constitució i, en conseqüència, l'Estatut que garanteix l'autogovern, i la convivència secular en aquest espai públic que compartim. En el límit de la bogeria, comencen a oferir ciutadania catalana als aragonesos, valencians, balears i francesos del sud. Hem passat èpoques de repressió de les diferències, dels sentiments de pertinença, de la llengua, però fa gairebé quatre dècades, amb el retorn de Tarradellas, vam entrar en una nova etapa de reconeixement de la diversitat i de construcció de l'autogovern més complet que hi ha hagut mai a Catalunya.

– Desconnectarien d'Europa, aïllant Catalunya en una aventura sense propòsit ni avantatge per a ningú. S'imaginen un Consell Europeu de 150 o 200 membres en la ja difícil governança de la Unió? Perquè aquest seria el resultat de la descomposició de l'estructura dels 28 estats nació que formen la UE. S'imaginen l'Estat francès cedint part del seu territori per satisfer aquest nou irredemptisme? Ningú seriós es prestarà a això a Europa i, menys que ningú, Espanya, que tant va lluitar per incorporar-se i participar en la construcció europea, tal com és, amb la seva diversitat i, per cert, amb el màxim suport de Catalunya.

– Desconnectarien de la dimensió iberoamericana (que tant valor i transcendència té per a tothom) i especialment de Catalunya perquè aquest vincle es fa a través d'Espanya com a Estat nació i de la llengua que compartim amb 500 milions de persones –el castellà–, com saben molt bé els editors més importants en aquesta llengua, que són a Barcelona.

Naturalment afirmen el contrari: “Només volem desconnectar d'Espanya”. De quina Espanya? La que exclou també l'Aragó, València i les Balears? Els responsables de la proposta saben que el que els estic dient és la veritat, si es complís aquest des-propòsit. En realitat, miren de portar-vos, ciutadans de Catalunya, a la veritable “via morta” de la qual parla Mas, en un estrany “acte fallit”.

Vivim en la societat més connectada de la història. La revolució tecnològica significa “connexió”, “interconnexió”, tot el contrari a “desconnexió”. Cada dia és més gran la interdependència entre tots nosaltres: espanyols de totes les identitats, europeus de la Unió entre 28 estats nació, llatinoamericans de més de 20 països, per no parlar dels nostres veïns del sud o de la resta del món. Preguntin a les seves empreses, les que creen riquesa i ocupació per aquesta desconnexió.

La proposta que fa aquesta estranya coalició unida només pel rebuig a Espanya, sigui quin sigui el resultat de la falsejada contesa electoral, pot ser el començament de la veritable “via morta”. Com és possible que es vulgui portar el poble català a l'aïllament, a una espècie d'Albània del segle XXI? El senyor Mas enganya els independentistes i els que han cregut que el dret a decidir sobre l'espai públic que compartim com a Estat nació es pot fraccionar arbitràriament i il·legalment, o que aquest és el camí per negociar amb més força. Comet el mateix error que Tsipras a Grècia, però fora de la llei i amb resultats més greus.

Què va passar quan es va proposar als grecs una consulta per rebutjar l'oferta de la Unió Europea i “negociar amb més força”? Després que més del 60% dels grecs ho creguessin, Tsipras va acceptar condicions molt pitjors que les que havien rebutjat en referèndum, amb l'argument, que sabien per endavant, que no tenien cap més sortida. Sabien que no hi havia cap més sortida i van enganyar els ciutadans?

Em poden creure. No aconseguiran, trencant la legalitat, asseure a una taula de negociació ningú que tingui el deure de respectar-la i fer-la complir. Cap responsable pot permetre una política de fets consumats, i menys trencant la legalitat, perquè convidaria uns altres a aventures en sentit contrari. Tots arriscaríem el que ja s'ha aconseguit i la possibilitat d'avançar amb diàleg i reformes.

Això és el que necessitem: reformes pactades que garanteixin els fets diferencials sense trencar ni la igualtat bàsica de la ciutadania ni la sobirania de tothom per decidir el nostre futur comú. No necessitem més liquidacionistes en la nostra història que proposin trencar la convivència i les regles de joc amb plantejaments falsament democràtics.

Si la reforma de la llei electoral catalana no s'ha pogut aprovar perquè no es dóna la majoria qualificada prevista a l'Estatut, com es pot plantejar de debò la liquidació del mateix Estatut i de la Constitució en què es legitima, si s'obté un diputat més en aquesta llista única de rebuig? Com és que el president de la Generalitat va en quart lloc, com si necessités una guàrdia pretoriana per violentar la llei?

És el més semblant a l'aventura alemanya o italiana dels anys trenta del segle passat. Però ens costa expressar-ho així per respecte a la tradició de convivència de Catalunya. El senyor Mas sap que, des del mateix moment que incompleix l'obligació com a president de la Generalitat i com a primer representant de l'Estat a Catalunya, està violant la seva promesa de complir i fer complir LA LLEI. Es col·loca fora de la legalitat, renuncia a representar tots els catalans i perd la legitimitat democràtica en l'exercici de les seves funcions.

No estic d'acord amb l'immobilisme del Govern de la nació, tancat al diàleg i a la reforma, ni amb els recursos innecessaris davant el Tribunal Constitucional. Però aquesta convicció, que redueix el marge de maniobra dels que desitjaríem avançar per la via de l'entesa, no em pot portar a una posició d'equidistància entre els que se cenyeixen a la llei i els que intenten trencar-la.

No crec que Espanya es trenqui, perquè sé que això no passarà, sigui quin sigui el resultat electoral. Crec que l'esquinçament en la convivència que provoca aquesta aventura afectarà el nostre futur i el dels nostres fills, i intento contribuir a evitar-ho. Sé que en l'enfrontament hi perdrem tots. En l'entesa podem continuar avançant i resolent els nostres problemes.