L’Ailan podria ser el nostre fill

Fa poc, recorrent el sinuós camí entre Portbou i Cervera de la Marenda que van seguir els republicans que fugien de les tropes franquistes després de la caiguda de Barcelona al gener de 1939, no podia deixar de pensar en aquelles dones carregades de farcells que arrossegaven penosament els seus fills i avis camins amunt. Després, a la platja d'Argelers, sota un cel encapotat, em vaig imaginar com de terribles havien hagut de ser aquelles nits interminables de febrer a la intempèrie, sense roba, sense menjar, dormint al ras sobre la sorra humida. En aquella platja hi havia més de cent mil persones, tancades entre filferros d'arç. Molts no van sobreviure.

Aquests dies, he pensat molt en Argelers. La història es repeteix, i també les dramàtiques conseqüències de la insensibilitat col·lectiva i de la incapacitat per reaccionar. Només que ara, tot és molt diferent. La tragèdia se'ns mostra amb profusió de detalls, i no obstant això, podem mirar sense arribar a veure. Les tecnologies de la comunicació, que ens permeten viure en directe els grans drames del nostre temps, actuen al mateix temps com un poderós anestesiant. En primer lloc, per saturació. Les tragèdies humanes se succeeixen a un ritme tan vertiginós que ens situen al límit de la nostra capacitat d'assimilació.

La realitat és, a més, enormement complexa, però se'ns presenta en porcions de mig gram. De manera que tenim grans quantitats d'informació, però molt poca capacitat de comprensió. La informació és necessària, però no garanteix el coneixement. I menys en una situació tan canviant i complexa com la que ha portat quatre milions de sirians a buscar refugi fora del seu país. Al principi Assad era el dolent; ara cal salvar Asad, perquè l'aliat inicial s'ha convertit en un dolent pitjor. Fa poc, l'Iran formava part de l'eix del mal. Avui és un aliat imprescindible. Davant de missatges tan contradictoris, la racionalitat se'n ressenteix i al final queda una sensació d'impotència que condueix a la passivitat.

De tant en tant,  una imatge ens fueteja amb més força del que és habitual i es resisteix a abandonar la nostra retina

Però de vegades, enmig d'aquest caos, l'emoció ve per rescatar-nos. Aquella realitat complexa, inaprensible, irromp de sobte en una dimensió emocional que dóna sentit a la percepció. Potser no acabem d'entendre l'embolic geoestratègic que s'ha organitzat a l'Orient Mitjà, però està clar que aquesta gent que lluita desesperadament per pujar dalt d'un tren, agafant amb força els seus fills petits enmig de l'agitació, ha de tenir raons poderoses per fugir. Aquestes imatges ens fan posar-nos al seu lloc, experimentar la seva desesperació. Però la nostra capacitat d'empatia també té un límit. No podem estar permanentment commoguts per les successives tragèdies. Necessitem generar la nostra pròpia anestèsia, aquelles defenses endògenes que fan que, quan ja no podem suportar-ho més, apaguem el televisor i tornem a les nostres rutines.

De tant en tant, però, una imatge ens fueteja amb més força del que és habitual i es resisteix a abandonar la nostra retina. Gairebé sempre que això passa, és perquè aquella imatge ens xiuxiueja a cau d'orella alguna cosa que ens estremeix: Et podria haver passat a tu! És així. L'Ailan podria ser el nostre fill. Aquest nen que hauria hagut d'estar corrent darrere d'una pilota a la platja i que ara jeu inert sobre la sorra, vomitat per un mar saturat de mort, podria ser el nostre fill. Tot en ell ens resulta tremendament i angoixantment familiar: els seus bracets, la seva roba, les seves sabates... I no ens resulta difícil imaginar-nos-hi a prop, agenollats amb el seu cosset, plorant desesperadament per alguna cosa que ja és inexorable però que podria haver-se evitat. Com ha pogut ser possible? Qui n'és el culpable?

El que fa insuportable aquesta imatge és que no és fruit de l'atzar, de la força d'un huracà o de qualsevol altra fatalitat inesperada. A aquest nen l'han matat. En primer lloc, els qui han obligat la seva família a fugir. Però també nosaltres en som responsables, per la nostra inacció, per no ser capaços d'organitzar un acolliment als refugiats d'acord amb els tractats que hem signat i amb els estàndards de civilització dels quals ens agrada presumir. Pel nostre egoisme. Em costa imaginar el rostre dels altres nens que es van ofegar en el mateix lloc que l'Ailan. I no vull ni tan sols pensar com estaria la dels quatre que es van asfixiar, amb altres 67 adults, en aquell camió segellat. A ells no els hem vist. Com no n'hem vist molts d'altres, i per tant, no els hem plorat. En aquest temps de tragèdies televisades, veure és sentir. Sentir és preguntar i això hauria de portar-nos a actuar. A dir prou. A exigir respostes. A ajudar.

Ailan, fill meu, deixa que t'abraci abans que t'oblidem.