La fructífera connexió argentina a Catalunya

No hi ha cap altre grup d'origen estranger a Catalunya que hagi assolit posicions d'influència tan notòries com els argentins. Gerardo Pisarello, l'home fort a l'Ajuntament de Barcelona, n'és el paradigma, tot i que abans que ell van triomfar Ricardo Rodrigo, president del grup editorial RBA; Mario Eskenazi, pare de bona part del disseny gràfic institucional i empresarial de Barcelona des dels anys setanta; la monja mediàtica Lucía Caram, o fins i tot Leo Messi, l'única megaestrella de la Masia del Barça nascuda fora d'Espanya i que ha desenvolupat tota la seva vida professional aquí.

Ha quedat enrere l'època en què casos isolats com el transformista Ángel Pavlovsky o les tonades de Sergio Makaroff eren el que destacava de la comunitat argentina per al gran públic català. Cada setmana els mitjans publiquen notícies protagonitzades per ciutadans d'origen argentí. El darrer exemple que ha aparegut a la premsa és Delfina Rossi, nomenada aquest agost, amb només 26 anys, directora del Banc de la Nació Argentina. Rossi s'ha format a Barcelona, on ha residit durant deu anys. A les eleccions europees del 2014, Rossi era la número 5 a la llista d'ICV-EUiA. Políticament hi ha una altra cara coneguda argentina, el periodista i dirigent de Podem Albano Dante Fachín.

La catalanoargentina Patrícia Gabancho, escriptora de renom i vicepresidenta de l'Ateneu Barcelonès, reflexiona sobre aquest fenomen polític tan escorat a l'esquerra: “Hi ha un fet, que és la trajectòria nacional argentina. Hi ha hagut un exili polític, viscut per generacions polititzades i radicals, d’esquerres”. Gabancho afegeix les raons per les quals és més fàcil l'adaptació en forces progressistes: “La dreta-dreta (PP) és molt minoritària i elitista si es tracta d’ocupar llocs de poder. I la dreta suau (CDC) té un component nacional molt marcat que és difícil d’assumir pels argentins convencionals, perquè no s’identifiquen amb el país català. L’esquerra no es fa aquestes preguntes o, en tot cas, permet que algú no se les faci si li són incòmodes, perquè no és el seu tema. Ho posa més fàcil. Però la ideologia sempre és una posició davant la societat, i els argentins tendeixen a voler canviar el món”.

Totes les persones consultades per a aquest reportatge coincideixen en la influència determinant que encara avui té l'exili d'opositors a la dictadura argentina de la dècada dels setanta. Fins i tot Rodrigo, un dels editors més importants d'Espanya, va arribar a Barcelona com a militant radical d'esquerres. Andreu Domingo, subdirector del Centre d'Estudis Demogràfics de la UAB, explica que l'arribada d'aquells professionals altament qualificats i implicats políticament va determinar la connexió moderna entre Catalunya i l'Argentina: “Es va establir un primer pont migratori caracteritzat per la selecció d'alta qualificació, que més tard, a finals del segle XX, però sobretot arran del corralito, es va reactivar”.

Les dades de l'Idescat confirmen la influència que va tenir la crisi econòmica i la limitació a la retirada de capitals dels anys 2001 i 2002: entre aquests dos anys, la població argentina a Catalunya va créixer un 100%, fins a les 12.369 persones. El 2006, la xifra va assolir el seu màxim, 38.000. Des d'aleshores, sota l'efecte de la crisi a casa nostra, la població argentina ha davallat fins als 20.955 residents. L'Argentina és el dotzè país que aporta més immigrants a Catalunya, segons l'Idescat. Per davant hi ha estats americans com el Perú, Colòmbia, l'Equador o Bolívia, però també països amb llarga tradició migratòria amb Espanya com el Marroc, Itàlia i França. Fachín apunta que la societat argentina està genealògicament molt lligada a Itàlia i Espanya, però és el fet de la llengua i les facilitats per aconseguir la ciutadania el que fan que molts optin pel segon. Fachín, que va arribar a Barcelona quan tenia 15 anys amb els seus pares, destaca que la preferència per aquesta ciutat en comptes de Madrid es remunta a la primera onada d'exiliats dels setanta, quan, malgrat que havien de passar inevitablement per Barajas, s'establien a la capital catalana, “potser perquè era una ciutat més oberta”.

Eskenazi va desembarcar a Espanya el 1974. Per ell, el pol d'atracció no és Catalunya sinó “més aviat Barcelona: és una ciutat progressista, oberta, amb una forta tradició editorial, amb una burgesia culta. I la majoria d'argentins que vam venir en un moment determinat teníem una formació bastant bona”. Segons les estadístiques de l'Ajuntament de Barcelona, a la ciutat hi residien el 2014 uns 6.350 argentins, el 30% del total de Catalunya. Ariel Guerzensvaig, director de projectes de l'escola de disseny Elisava, valora que des de l'Argentina hi ha la imatge que “Catalunya és Barcelona, que es veu com una ciutat molt més nord-europea que Madrid”. Guersenzvaig avisa que “la qüestió identitària de ser argentí no és homogènia”, que és diferent aquella generació que va arribar als setanta que persones com Fachín o Rossi, que s'han format a Catalunya. Guersenzvaig és escèptic sobre els beneficis de la influència de la política argentina: “És un model nefast, en morts i en crisis socioeconòmiques”. Guersenzvaig creu que la notorietat dels argentins en el debat públic pot ser “perquè els argentins interessats en política tenen una capacitat discursiva que els permet ser eloqüents i persuasius i escalar posicions en els moviments polítics”.