Energia i oligopolis

En una societat formalment “lliure”, quan un grup, o un Estat, busca més poder, intenta aconseguir el control dels recursos bàsics que necessiten els ciutadans per viure. Què significa això? Vegem-ho…

En últim terme, per viure, les persones només necessitem energia i informació. L'energia dels aliments permet mantenir vives les cèl·lules del nostre cos i ens dóna força muscular. L'energia que obtenim de totes les altres fonts materials ens permet regular les temperatures, desplaçar-nos, fabricar eines i fer coses impossibles de fer amb les nostres soles forces… La informació que rebem a través dels sentits permet que les nostres neurones puguin conèixer, pensar, decidir i, fins i tot, estimar. El control sobre la vida personal es pot aconseguir, doncs, a través del control de l'energia i del control de la informació. Es pot afegir, esclar, un element morbós: el del control de la capacitat de matar.

En la lluita pel poder veiem, entre d'altres, quatre camins que se segueixen de manera alternativa o simultània: controlar mentre sigui possible els recursos alimentaris, monopolitzar mentre sigui possible els recursos energètics, intentar controlar els mitjans d'informació, i també, intentar controlar les armes. Les característiques naturals de cada territori geogràfic, els seus recursos alimentaris i els seus recursos energètics, així com la seva “riquesa humana” entesa com a capacitat de generar informació i coneixements, expliquen molt sobre la quota de poder de cada Estat.

No seguiré amb aquesta explicació general. Em vull centrar només en el segon aspecte: els recursos energètics. Sabem que tota l'energia de què podem disposar té l'origen en la que el sol genera i ens envia, o en la que ens va enviar fa segles. Però, en un cas i en l'altre, les coses funcionen de manera molt diferent. La primera la podem aprofitar de manera més o menys immediata: podem utilitzar la radiació solar, el vent, les marees, els rius o els éssers vius (vegetals o animals). L'altra l'hem de recuperar cremant la matèria viva fossilitzada des de temps enrere en forma de petroli, carbó o gas natural. Partint d'aquesta distinció renovable/fòssil, podem explicar i entendre molt bé la geoestratègia de l'energia. (Oblido voluntàriament la fissió i la fusió. No crec que aquestes canviïn les coses…)

El repartiment mundial dels recursos fòssils està totalment determinat per la geologia (existència de jaciments de carbó, gas o petroli), cosa que genera situacions de gran dependència d'uns territoris respecte d'uns altres. D'altra banda, la recuperació suposa la necessitat d'enormes inversions fixes en grans centrals de generació i en extenses xarxes de distribució. Les inversions només estan a l'abast de grans grups econòmics, amb costos fixos i variables molt importants. Aquestes característiques permeten que alguns estats i algunes grans empreses puguin obtenir beneficis molt alts a costa dels consumidors finals.

L'energia procedent actualment del sol, encara que depèn de la meteorologia, està molt més repartida, i els seus costos de recuperació són molt més baixos, ja que el combustible és gratuït i les despeses són només les d'amortització de les inversions en parcs de transformació i en elements d'emmagatzematge.

A causa de les seves característiques naturals, territoris com Europa, Espanya i Catalunya haurien de centrar la seva estratègia energètica en cinc direccions: adoptar un model basat molt majoritàriament en energies renovables, abandonant les fòssils, la combustió de les quals, a més, emet CO₂; millorar l'eficiència general en l'ús energètic; afavorir la generació distribuïda i l'autogeneració, evitar els grans costos de distribució; promoure els vehicles elèctrics, i prioritzar la investigació i el desenvolupament de mètodes millors de transport i emmagatzematge (xarxes intel·ligents, noves bateries, hidrogen…).

Això reduiria molt els costos, milloraria molt les nostres economies, augmentaria la nostra autonomia energètica, i contribuiria a evitar els efectes del canvi climàtic. Xocarà, evidentment, amb els interessos actuals dels països productors de petroli i de gas, i amb els dels oligopolis empresarials que dominen el sector i que es resisteixin a adaptar-se. Per això són decisions polítiques difícils; però possibles.

Joan Majó, enginyer i exministre.