Henning Mankell davant del duel de la mort

Henning Mankell (Estocolm, 1948) tenia nou anys quan el futur va posar en ell la llavor de la cara i la creu del que seria la seva vida. Almenys, una part essencial. La primera el faria conscient de la seva existència al món i dibuixaria la seva identitat i el seu destí, quan un matí d'hivern, camí de l’escola, el va sorprendre “una certesa inesperada. Com una càrrega elèctrica: ‘Jo sóc jo i ningú més. Jo sóc jo”. L'altra meitat de la llavor contenia el primer indici de la malaltia que avui està en el seu horitzó, quan s’estava en un hospital amb unes molèsties a l'apèndix i el company d'habitació era un home amb càncer terminal.

Aquesta va ser la primera vegada que l'escriptor suec, que va posar la novel·la policíaca del seu país en el mapa mundial i el va convertir en un dels clàssics contemporanis del gènere, va sentir la paraula que 57 anys després el tocaria de manera contundent. Un malson. El 16 de desembre del 2013 va tenir un accident amb el cotxe, el dia de Nadal es va despertar amb el que va pensar era una torticoli, els dies següents el dolor es va estendre de manera estranya, el 8 de gener del 2014, amb un matí fred i nevat, va anar a l'hospital i després d'unes radiografies li van diagnosticar un tumor cancerigen al pulmó esquerre amb metàstasi al clatell. Els deu dies següents van ser devastadors per als seus ànims. Va descobrir el pànic. Va creure que s’enfonsava. Fins que va emergir amb la idea d'afrontar la malaltia, de no deixar-se vèncer i d'explicar aquest duel amb la mort des de la perspectiva de la vida.

Arenas movedizas és el títol que va posar Mankell al llibre que reuneix les seves vivències i que edita Tusquets, el segell que ha publicat tots els seus llibres. Allà enfronta l'horitzó de la mort creant l'arc d'alguns dels primers descobriments que han marcat la seva existència personal i col·lectiva. No és un llibre filosòfic ni d'autoajuda, tot i que tingui escampades les preguntes essencials de sempre, sinó que a partir d'aquestes recorda que la vida de cada un està plena d'històries lluminoses o fosques, contes o novel·les segons es vulgui, que ens connecten amb el món.

I, esclar, en l'estil de Mankell hi ha una denúncia política i social sobre el llegat que deixaria aquesta civilització a la humanitat: No serà Rubens, ni Shakespeare, ni Beethoven, sinó els residus nuclears enterrats al fons d'alguna muntanya sueca jugant amb la memòria de les generacions següents, amb el risc paradoxal que, afirma Mankell, l'últim record que deixi l'ésser humà serà aquest: "Que ningú recordi res. L'últim que deixarem darrere de nosaltres és una cosa que amaguem perquè ningú la trobi”.

Arenas movedizas és la vida com un trencaclosques d'històries que entreteixeixen en silenci el futur d'una persona. Començant pel títol, Mankell explica com l’aterria, des de nen, i durant els seus periples pel món, la idea de ser engolit per una d'aquestes arenes però després descobreix la veritat que les envolta, tot mite. I en aquest cas, enfront de la malaltia que semblava engolir-lo surt d'allà en aferrar-se als records, en repassar la seva vida: “Pot ser que no m'atrevís a pensar en el futur. Era territori incert, minat. Així que tornava contínuament a la infància”, escriu al llibre. I també a la seva adolescència i a la seva maduresa, als seus moments estel·lars.

Entre les obres de Henning Mankell destaca la sèrie policíaca de l'inspector Kurt Wallander, traduïda a 40 idiomes, que va iniciar el 1990 amb Assassins sense rostre. En les seves novel·les, narra drames humans en què adverteix problemàtiques socials o polítiques del seu país o d’Europa. Una mirada a la qual ha contribuït la seva presència a l’Àfrica des del 1973, quan va anar-hi per primera vegada.

Amb tot això ha creat aquest llibre testimoni. Una processó d'episodis de primeres vegades i les seves ombres. Un mirall retrovisor, com ell l’anomena, en què mira enrere per seguir avançant.