Una brigada per als sense papers

No són brigades militars, però cada dijous, des de fa tres anys, patrullen els carrers del centre de Barcelona. Carregats de fullets informatius, aquestes "brigades de carrer" ofereixen assistència legal, mèdica i psicològica als immigrants irregulars. Són més d'una quinzena de voluntaris, però van començar sent tan sols tres. Dos metges, dos psicòlegs i un advocat conformen la quadrilla principal a la qual se sumen un educador social i pedagog i una artista musical. La majoria d'aquests voluntaris són immigrants, avui establerts a Barcelona, que han viscut en primera persona les traves i dificultats de deixar-ho tot enrere i començar de zero en un país nou. La seva experiència els va portar a crear l'Espacio del Inmigrante, una associació aconfessional que no rep cap ajuda pública i amb un objectiu: apoderar un col·lectiu que no té veu, els sense papers.

"Vam sorgir com una indignació cap al decret llei que va deixar sense atenció sanitària els immigrants irregulars", explica Elvira Parafita, una de les dos metges que col·labora a l'Espacio del Inmigrante. Parafita es refereix a l'entrada en vigor del Reial decret Llei 16/2012, impulsat pel Govern del PP i aprovat amb majoria absoluta al Congrés. El decret recull que els estrangers sense papers quedarien exclosos de l'atenció sanitària normalitzada.

"Molts no anaven al metge perquè, o no se'ls atenia o se'ls cobrava diners, però també per por de ser descoberts en situació irregular", indica Elvira. "Fa poc va acudir a nosaltres una dona embarassada que volia donar a llum aquí, a l'Espacio", recorda. Per evitar que es repeteixin situacions similars, els voluntaris realitzen acompanyaments als ambulatoris, i informen els immigrants dels seus drets i revisen que se'ls atengui.

Aquest espai, situat al barri del Raval, presta també acompanyament emocional. Douda, un senegalès de 31 anys, va acudir aquí buscant ajuda psicològica, té depressió i atacs d'ansietat des que el 2012 li van denegar la renovació dels seus papers. Va arribar en pastera a Tenerife, amb 23 anys, i va aconseguir feina a Jaén en pocs mesos. Llargues jornades de feina al camp van donar el seu fruit, i Douda va aconseguir el 2011 la residència espanyola. Malgrat això, el somni va durar poc. Després de pagar mil euros a un advocat, el seu expedient va quedar arxivat i la renovació dels seus papers, denegada. Douda es va desplaçar a Barcelona, on viu el seu germà, i on va entrar en contacte amb l'associació. Ara es guanya la vida recollint ferralla, amb la venda ambulant i arreglant mòbils. En el seu temps lliure, col·labora com a voluntari. "La situació d'angoixa i por de ser deportat va acabar consumint-me", relata. "Els meus avis van lluitar a la Primera i Segona Guerra Mundial contra el feixisme. Jo ara lluito per una vida digna que sembla que no arriba".

L'associació acull centenars d'històries de supervivents. Per exemple, la d'Inder Jeet. Aquest jove sikh de 27 anys va ser víctima de les màfies de la immigració. "Sóc de casta baixa i a l'Índia, per aconseguir un visat necessites molts diners, així que vaig optar per la via il·legal", recorda Inder. Va pagar més de 10.000 euros, molts dels seus compatriotes van pagar-ne fins a 20.000. La màfia els va robar els diners i totes les seves pertinences. Amb 16 anys va emprendre un viatge de tres anys per l'Àfrica, fins que va aconseguir arribar a Ceuta, amagat en un cotxe i previ pagament de 5.000 euros. "He estat deportat en més de 16 ocasions i he vist més presons de les que puc recordar. Però sóc afortunat, molts amics meus van morir al desert durant el nostre viatge", explica.

Vuit anys de la seva vida en blanc, després de passar un any al CETI i quatre més vivint a la muntanya d'El Renegado, en tots dos casos a Ceuta. Inder va aconseguir els papers a Barcelona, gràcies a un empresari alemany que va conèixer mentre era voluntari d'una associació per a persones amb discapacitat. Actualment treballa com a cuiner en un restaurant italià i és voluntari del col·lectiu. "Asociacions com l'Espacio del Inmigrante permeten a moltes persones com jo compartir la seva història. És un lloc on, malgrat estar sol i tan lluny de la família, podem crear llaços afectius, i sentir-nos, en certa manera, com a casa".