Per terres de Catalunya

Fraga, a la frontera d’Osca amb Catalunya, és l'últim poble aragonès per aquest extrem, però també un dels més rics. Les seves figues tenen fama (culpa de Labordeta, entre d’altres), però els préssecs, les cireres, les prunes, les peres i les pomes omplen a vessar també els seus arbres fruiters, que aprofiten la calor dels Monegres alhora que es beneficien de l'aigua del riu Cinca, a la riba del qual creix el poble. En això ja s'assembla als veïns de Lleida, una província que és un autèntic verger de fruita que s'estén durant quilòmetres, cap al nord i cap al sud, fins a la Serralada Litoral Catalana, que la separa de la més agresta província germana de Barcelona.

Lleida, la capital, s'assembla molt a Fraga tant pels cultius com per la disposició (en el seu cas, creix a la llera del riu Segre, que, com el Cinca, també baixa cap a l’Ebre), però és bastant més gran. Això sí, com a Osca, els seus carrers estan plens d'immigrants, àrabs i africans, sobretot, que treballen a la fruita, cosa que li dóna un aire cosmopolita i, quan el sol escalfa sense pietat com avui, un cert aspecte subsaharià. Sens dubte el Quixot i Sancho Panza, si hi passessin ara com en la ficció van fer fa quatre-cents anys, tot i que no quedi rastre del seu pas, es quedarien molt sorpresos de veure la diversitat de races que es concentren a la capital catalana de l'interior.

Si passessin ara, se sorprendrien en veure la diversitat de races

El camí cap a Barcelona, que no és cap altre que l'antiga carretera nacional, avui eclipsada, com a l’Aragó, per la moderna autopista, continua igual fins a Mollerusa, poble envoltat de fruiters i de cultius d'horta per tot arreu, i passa el mateix fins a Tàrrega, que ja pertany a la comarca de l’Urgell i no, com Lleida, a la del Segrià. Tàrrega, que competeix amb la veïna Cervera (aquesta ja, de la Segarra, de la qual és capital, com l’altra ho és de l’Urgell) per la capitalitat de tota la zona, és un poble més històric, però tampoc guarda memòria del Quixot i fins i tot alguns veïns en presumeixen: “Aquí som més de Tirant lo Blanc” em va etzibar amb cert desdeny l'amo d'un restaurant del bellíssim carrer Major, tot ple, com la majoria del poble, de banderes catalanes independentistes. Davant seu, l'encarregada del Museu Comarcal de l’Urgell ni tan sols es molesta a respondre'm en castellà, malgrat que veu que jo no parlo català i malgrat que possiblement sigui l'únic que en tot el matí s'interessa per l'exposició sobre els jueus de Tàrrega, que pel que sembla van ser massacrats el 1345, com els succeiria més endavant en altres llocs d’Europa, que es mostra en el museu.

El camí continua igual fins a Mollerusa, envoltada de fruiters

A Cervera, no sé si és casualitat, la gent és més receptiva. A les meves preguntes sobre el Quixot (no pregunto sobre res més) els veïns fan almenys l'esforç de recordar si hi ha alguna cosa a la ciutat que en parli. Així, a l'antiga universitat, un edifici descomunal que ara serveix d'institut però que durant un segle va ser l'únic centre universitari de Catalunya (com a premi a la ciutat del rei Felip V per haver-lo ajudat en la guerra de Successió, del 1714, i com a càstig a d’altres, com Barcelona, que van donar suport a la causa de l'arxiduc Carles d’Àustria), unes adolescents que s'han apropat a veure les notes del curs (que encara no han sortit, com comproven amb decepció) em diuen que no tenien “ni idea” que el Quixot i Sancho havien passat per allà però que han llegit trossos del llibre a la classe de Llengua Espanyola i al Casal, on dino –esplèndidament, per cert–, la cambrera, que és una senyora, em diu que és la primera notícia que té que el Quixot hagués estat a Cervera, però que se “n’assabentarà”.

Pel magnífic carrer Major, encara més bonic que el de Tàrrega, si és possible (el de Cervera és molt més llarg i va a parar a l’Ajuntament i l'església, el primer d'estil barroc i la segona un edifici gòtic majestuós, tan gegantí com la universitat), l'hora de la migdiada m'impedeix preguntar a més veïns, ja que tots estan a casa, no sé si veient la televisió o dormint. Només a la plaça Major un home que està assegut en una porxada em saluda i, a la meva pregunta de si ha vist passar per aquí el Quixot, em somriu i em respon que l'únic que ha passat davant de casa seva he estat jo des que ell és aquí.

–I Sancho Panza?

–Tampoc… Ni als Reis d’Orient –afegeix, amb fort accent català.

–Doncs haurien d’haver-lo vist, no creu? –li dic, observant el paisatge que es veu des d'aquí dalt: l'ondulat, apaivagador i bellíssim paisatge de la Segarra.