El conte dels lleters Junqueras i Mas

Las cuentas y los cuentos de la independencia rememora la rondalla de la lletera d'Isop/Samaniego, en versió masculina, ja que també hi ha lleters: Junqueras i Mas, tots dos, a qui els guanyen més les seves emocions que la versemblança dels seus plantejaments. Una entelèquia independentista a duo dissonant, analitzada en un llibre de fàcil lectura que requereix, per part del lector, certa dosi de curiositat intel·lectual i un apreciable grau de vocació d'aprenentatge.

El llibre analitza críticament els seus arguments a favor de la independència de Catalunya. El seu diagnòstic és rotund: Junqueras i Mas han estat enganyant els catalans en moltes qüestions. En particular, desmunta l'estesa creença que, amb la independència, Catalunya disposaria, de manera immediata i permanent, de 16.000 milions d'euros addicionals que “Espanya roba als catalans”. Aquesta argumentació obvia el detall, gens menor, del cost de tots els serveis públics que l'Estat espanyol presta als catalans des de fora del territori català, i que una Catalunya independent hauria d'assumir i pagar.

Els autors, dos enginyers i economistes catalans (el primer amb una apreciable experiència política espanyola i europea), recorden el paper dels mitjans de comunicació públics, i dels controlats per la Generalitat, que han actuat com a propaladors de les tesis oficials sense preocupar-se per verificar la veracitat de les afirmacions. S'ha aconseguit així convertir-les en una qüestió de "dignitat" i que l'independentisme sigui culturalment, mediàticament i socioeconòmicament hegemònic, cosa que no vol dir que, de moment, l'opció a favor de la independència sigui majoritària. El llibre sosté la idea que els problemes de la relació entre Catalunya i la resta d'Espanya poden resoldre's sense haver de recórrer a solucions tan traumàtiques com la separació.

Solucions de tipus federal com les aplicades al Quebec, Massachusetts o Baviera presenten menys costos i més oportunitats, en un moment de la història en què les relacions entre els països han deixat de ser jocs de suma zero per convertir-se en projectes d'integració creixent i prosperitat compartida. I, en qualsevol cas, adoptar com a exemple Irlanda (com ho fa Junqueras) torna a obviar aspectes tan dramàtics com els dos anys de guerra amb els anglesos, seguits d'un altre any de guerra civil.

El llibre, al marge de les emocions, en contra o a favor de la independència, revela amb claredat el que és discutible o simplement fals en les tesis proindependentistes. Es recopilen les declaracions de Mas i Junqueras i s'assenyalen les falsedats, els errors i les mitges veritats. "Els contes que s'han explicat utilitzant els comptes mal fets".

Quan Junqueras es refereix a l'asfíxia econòmica "produïda per l'espoli espanyol, sofert per Catalunya durant 26 anys", ho fa sobre la base de la següent afirmació: "Si cada any no desaparegués del nostre país un 8% del nostre producte interior brut, en 10 anys el doblaríem i cada 10 anys seríem el doble de rics. Hauríem quadruplicat el nostre producte interior brut". Com els autors assenyalen, Junqueras s'ha quedat curt ja que, sota la seva hipòtesi, Catalunya no només seria el país més ric del món, sinó que (si Junqueras manegués correctament el càlcul de l'interès compost) aconseguiria una renda per capita de més de 200.000 dòlars (el doble de la renda de Qatar i quatre vegades més que la d'Alemanya). Queda palesa la falta de rigor de l'argumentació de Junqueras.

A la societat catalana se l'ha enganyat amb una inventada comparació amb Alemanya

Una altra fal·làcia que fan anar tots dos és que Espanya drena, via dèficit fiscal, una part desproporcionada dels recursos de Catalunya, entre el 8% i el 9%. Afegeixen que tot el que demanen és, simplement, que se la tracti com Alemanya tracta els seus länder, que limita el seu dèficit fiscal al 4%-4,5%, com demostren les balances fiscals que el Govern alemany suposadament publica anualment. Invenció estricta . No hi ha balances fiscals a Alemanya, ni cap limitació al dèficit fiscal dels länder. A la societat catalana se l'ha enganyat amb una inventada comparació amb Alemanya, el conte de les balances fiscals alemanyes que no han existit mai. Ho han anat explicant pel món per recaptar suport a la seva causa, sense aconseguir més que el descrèdit que mereix qui demostra estar tan mal informat o una manifesta voluntat d'enganyar.

Al capítol 4 s'ofereix una clara i rigorosa exposició dels conceptes relacionats amb l'elaboració de les balances fiscals, la seva tipologia i mètodes de càlcul i especialment la controvertida qüestió de la neutralització del dèficit públic estatal, els mètodes utilitzats per fer-ho i la seva relació amb el cicle econòmic. La Generalitat justifica el famós dèficit de 16.000 milions d'euros calculant-lo per un mètode molt particular, tècnicament anomenat mètode del flux monetari i neutralitzant el dèficit públic estatal pels ingressos. Els autors expliquen com aquest mètode produeix la màxima estimació del dèficit a causa de les seves hipòtesis artificioses i inadequades, i que en absolut es pot assimilar amb el benefici fiscal que aportaria la independència.

El llibre presenta nombrosos exemples per mostrar com n'és de fal·laç suposar que a Catalunya només la beneficien els serveis públics estatals que es produeixen al seu territori. No es beneficien els catalans de la xarxa d'ambaixades i consolats a l'estranger, encara que òbviament no n'hi hagi cap en territori català? No beneficien els serveis de defensa els catalans tot i que l'Exèrcit tingui escassa presència a Catalunya? Les balances fiscals calculades pel mètode de càrrega-benefici tenen en compte aquests aspectes, a diferència de les de flux monetari, que, com que no els tenen en compte, incrementen l'estimació del dèficit fiscal en gairebé un 50%.

El llibre presenta nombrosos exemples per mostrar com n'és de fal·laç suposar que a Catalunya només la beneficien els serveis públics estatals

Els autors expliquen com el càlcul utilitzat per la Generalitat (el molt particular mètode monetari amb neutralització del dèficit estatal pels ingressos) deixa de costat el fet incontrovertible que una Catalunya independent hauria de finançar tots els serveis que ara rep de l'Estat, es produeixin o no des del territori català. O és que no tindria la seva xarxa d'ambaixades i consolats, la seva pròpia defensa i els seus propis sistemes de gestió tributària? És que algú els subministraria gratis?

El llibre analitza detalladament els mètodes i el significat de la "neutralització" del dèficit públic estatal, i mostra com n'és d'equívoc sumar els impostos efectivament pagats a l'any amb l'estimació, utilitzant el mètode que més l'augmenta, dels impostos que suposadament caldria pagar en un futur indeterminat per finançar aquest dèficit.

Es recorda que, com ha assenyalat el Tribunal Constitucional, la independència és una opció política legítima. Però els autors consideren que no té a la societat catalana l'ampli i continuat suport social que requereix per convertir-la en realitat. I pretendre fer-ho per la majoria simple de diputats, quan cal una majoria de 2/3 per reformar l'Estatut o per a decisions d'importància infinitament menor, com suprimir un organisme com TV3, és un despropòsit. I fer-ho de manera unilateral, trencant amb la legalitat constitucional, és un viatge a enlloc. Una majoria simple de diputats independentistes no pot proclamar la independència sense situar-se i situar les institucions catalanes fora de la llei. Es tracta de construir un Estat alternatiu. Per si hi hagués algun dubte, la recent reiteració de Junqueras: la seva declaració que "construir un nou Estat és molt més important que el fet que el presideixi un o altre".

Després de constatar, en aquest intel·ligent i didàctic llibre, la invalidesa de les tesis de Mas i Junqueras a un li ve a la ment, en el millor dels casos, el vers de Samaniego: "Quins palaus fabriques al vent!". En el pitjor, condemnar la transgressió de la legalitat vigent de l'Estat espanyol pel seu màxim representant a Catalunya.

Las cuentas y los cuentos de la independencia. Josep Borrell i Joan Llorach. La Catarata. Madrid, 2015. 159 pàgines. 15 euros