Balada del barber assassí

Són dos vells casalots del carrer Pou de la Figuera, que entre tantes finques modernes que els envolten semblen viure una miqueta intimidats, entre l'irreconeixible carrer de Serra Xic i els jardins coneguts popularment com el Forat de la Vergonya. Només fent un cop d'ull, el transeünt percep en aquest lloc les traces d'aquells “esponjaments” que van envestir tantes cases antigues, i tants veïnats de tota la vida. Aquí la cosa va començar amb un PERI –pla especial de reforma interior– que havia de restaurar un barri històric, i va acabar amb una col·lecció de blocs d'apartaments nous. Encara que de manera totalment inesperada, després de violents enfrontaments amb la Guàrdia Urbana els veïns van aconseguir guanyar aquesta plaça pública, l'únic espai verd del seu barri. Intueixo que en aquell mateix procés es van haver de salvar aquestes cases i el petit carreró que hi ha entre elles, protagonistes d'una llegenda urbana sobre un barber assassí, un fondista ambiciós i un captaire justicier.

Ens interessa fixar-nos justament en l'estret corredor que surt del Pou de la Figuera, administrativament el número 14. Segons sembla, antigament s'havia anomenat de Massada o Massades, però ara té la mateixa placa que el carrer amb què es creua. La faula popular diu que en aquest mateix terreny hi va haver un hostal en el qual va tenir lloc un episodi sagnant. La història té una semblança considerable amb Sweeney Todd, que va ser fulletó per entregues, obra de teatre, musical de Stephen Sondheim i pel·lícula de Tim Burton. L'argument es repeteix en diverses narracions europees, com la vuitcentista del pastisser de carn humana i el barber assassí, que situava l'acció en el París del segle XV. Una trama que també es troba a Espill o Llibre de les dones de Jaume Roig, que la situava a la mateixa ciutat i segle. En Roig no hi havia el barber, però ja se suggerien tots els temes principals, des de la venda de pastissets de carn fins al mecanisme que obria una trapa per la qual queien les víctimes camí del forn. Fins i tot coincidia amb el personatge femení (a Sweeney Todd, la senyoreta Lovett), que aquí era una hostalera parisenca i les seves filles. Finalment les detenien quan un client trobava un dit dins d'un pastís, Segons aquest autor, “dels budells en feien salsitxes i llonganisses, les més bones i fines del món sencer”, i en una fossa “profunda com un pou, hi ficaven els ossos descarnats, les cames i els caps”.

Aquest tipus d'històries s'insereixen en les narracions d'“hostals vermells”, que recorden el canibalisme ocasional practicat al continent europeu en moments de grans fams. En aquests contes es parla d'un hostaler que roba i assassina els seus clients, i després en cuina la carn per als seus ignorants comensals. No deixa de ser una variant de l'ogre de Hansel i Gretel, que recorda els anys de l'alta edat mitjana, “quan els forts devoraven els febles, els esquarteraven, els rostien i se'ls menjaven”, en una terrorífica descripció del monjo medieval Raoul Gabler.

La versió barcelonina explica que existia un famós hostal al carrer del Pou de la Figuera, conegut per la qualitat i el preu barat dels seus plats de carn. La clientela no ho sabia, però el secret d'aquell deliciós sabor estava en la matèria primera. Segons Joan Amades (un dels que va recollir aquesta llegenda), “la carn humana té un sabor molt delicat, superior a qualsevol altra”. L'hostal compartia finca amb una barberia, i tots dos empresaris s'havien associat. El barber s'encarregava de triar les víctimes entre els seus clients més desfavorits, aquells dels quals ningú notaria la desaparició; els degollava i en llançava els cossos a un soterrani, on l'hostaler els trossejava i cuinava.

Tot anava a cor què vols, fins que el barber va tenir la mala idea de convidar a un afaitat un rodamón que passava pel carrer. El bon home va acceptar de bon grat, però un mal pressentiment el va mantenir alerta. Quan el fígaro anava a fer-li la tonsura mortal, el captaire va aturar el tall. Van forcejar i el criminal va caure per la trapa, sent escabetxat i estofat pel seu còmplice, que no el va reconèixer. El rodamón es va poder escapar i va alertar la policia. Fruit d'aquesta denúncia, el fondista va ser executat i l'hostal enderrocat per esborrar-ne la memòria. I d'aquella demolició en va sorgir aquest atzucac.