L’altra batalla de l’Ebre

Un dia de setembre del 2006, Albert Rivera va presentar la seva candidatura a la Generalitat de Catalunya amb un cop insòlit de màrqueting polític. Per transmetre el missatge que venia d'un passat sense res per amagar i apostava per un futur sense lligams es va exhibir nu en un cartell amb les mans creuades sobre els testicles. “Aquest és el teu partit. Només busquem persones. No ens importa la llengua que parlin ni el seu origen ni la seva roba”, deia la propaganda electoral. Realment no es pot dir nu a presentar-se en pilotes amagant, encara que sigui amb les mans, l'únic que interessa als morbosos. Testicle ve del llatí, significa petit testimoni, i d'aquí deriven les paraules testimoni, testament, atestar i testificar. Aquests atributs constitueixen la veritat i la vida que un líder polític necessita posar damunt de la taula com a credencials, però la imatge de les mans sobre els testicles podria girar-se en contra seu si un dia furtés als seus votants una cosa més important que els mateixos genitals.

Evidentment, Albert Rivera feia la sensació d'haver-se dutxat abans d'anar a l'estudi del fotògraf. Als 27 anys era un noi endreçat el rostre del qual responia a aquell atractiu una mica a l'antiga que tant agrada a les mares de dretes per a les seves filles. Tenia la carrera de Dret, el màster de rigor, estudis a l'Escola Superior d'Administració i Direcció d'Empreses i, malgrat que el seu equipatge ideològic era confús, ja que, segons mateixa confessió, havia votat el Partit Popular, el Partit Socialista i la Convergència de Pujol, un dia va voler ser algú i va muntar el seu propi barracó enmig de la fira política.

Al principi parlava d’una tirada sense parar, amb l’aire d’aquells xarlatans que davant d’un públic curiós obrien una maleta plena d’estris

Al principi parlava d'una tirada sense parar, amb l'aire d'aquells xarlatans que davant un públic curiós obrien una maleta plena d'estris i començaven a regalar una pinta per al senyor, un mocador per a la senyora, la nina per a la nena i la pilota per al nen. La pinta preferida d'Albert Rivera era la unitat d'Espanya. Per primera vegada, la dialèctica contra la independència de Catalunya s'expressava amb paraules alienes als llocs comuns d'un patriotisme ranci i cavernari. Com a reacció a l'aclaparament que els espanyolistes patien en alguns cercles intel·lectuals de Barcelona, al voltant d'aquest jove polític es van congregar diversos artistes, escriptors, periodistes, còmics, filòsofs, professors i alguns personatges atrabiliaris com a guarnició d'una proposta singular com era Ciutadans.

Ningú concedia un llarg recorregut a aquesta nova formació, ja que a la banderola de l'antinacionalisme rampant s'hi van apuntar també sospitosos arribistes, una petita allau de ressentits excèntrics, el tot a cent de l'odi contra això i allò.

A Madrid, Albert Rivera va anar derivant el discurs des de l’antinacionalisme català i la defensa de la unitat d’Espanya fins a la renovació de la dreta i la neteja de la claveguera de la corrupció

Mentrestant, aquest jove creixia en gràcia i saviesa davant de Déu i dels homes fins a prendre un doble perfil de medalla. Pels seus admiradors tenia un aire kennedià que la seva Nova Frontera de l'Oest estava més enllà de l'Ebre, en la conquesta de Madrid; pels seus detractors era una reencarnació de José Antonio Primo de Rivera, sense la dialèctica dels punys i les pistoles, al qual només li faltava parlar de l'Espanya alegre i amb faldilles curtes.

En efecte, l'altra batalla de l'Ebre es va produir pocs anys després. Les hosts espanyolistes catalanes d'Albert Rivera van passar el riu en sentit a Madrid, el partit va començar a anomenar-se Ciutadans i a la capital d'Espanya va ser engrossit per una allau de cabrejats, desencantats desertors del Partit Popular que veien en aquest nou líder el cavall blanc d'una dreta més endreçada, amb més cintura a l'hora de pactar. A Madrid, Albert Rivera va anar derivant el discurs des de l'antinacionalisme català i la defensa de la unitat d'Espanya fins a la renovació de la dreta, a la neteja de la claveguera de la corrupció.

Finalment, el descrèdit de la vella política ha acabat convertint la figura d'aquest polític en una d'aquelles plantes que creixen més robustes si ho fan en un femer. Com més rebuig social provocaven les cares gastades del Partit Popular, més s'imposava la imatge fresca d'aquest jove dretà; com més insults i fatxenderies deixaven anar els impresentables portaveus o més agressivitat emetien els galls de baralla en les tertúlies televisives, més necessari es feia el perfum d'espígol d'aquest líder, la seva cara rentada, la seva retòrica fluida que serveix per curar qualsevol ferida per mitjà de la saliva. I així tot seguit, fins avui.