“No ens lliurarem del càncer, però el podrem reduir un 50%”

El 1971, el llavors president dels EUA Richard Nixon li va declarar la guerra al càncer. La Llei Nacional del Càncer va impulsar una ofensiva científica contra el que llavors es considerava una sola malaltia. En aquella mateixa època, a la Universitat de Califòrnia a San Francisco, Harold Varmus (Oceanside, Nova York, 1939) es va enrolar en un exèrcit que ha liderat durant les últimes dècades. Amb Michael Bishop, va descobrir que molts tipus de càncer són provocats per mecanismes genètics dins de cèl·lules normals i va començar a desemmascarar un enemic del qual fins llavors se sabia molt poc. Per aquest assoliment, ell i Bishop van rebre el Nobel de Medicina el 1989.

En una conferència a Jerusalem, amb motiu del congrés World Science Conference Israel, Varmus va repassar aquesta setmana una carrera en la qual comença a abandonar les primeres línies. Després de ser director dels Instituts Nacionals de Salut (NIH), l'agència de finançament d'investigació biomèdica més important del món, entre el 1996 i el 1999, el març d'aquest any va abandonar la direcció de l'Institut Nacional del Càncer.

Moltes de les aplicacions mèdiques comencen amb un intent de respondre a una pregunta sobre biologia

Davant de molts joves que hauran de prendre el relleu de la seva generació en la guerra contra el càncer, l'investigador nord-americà reconeix que quan es va iniciar aquell combat “no hi havia pla”, però que amb el suport financer i polític “s'han aconseguit avenços lents, però clars i dramàtics”. El descobriment dels primers gens les mutacions dels quals estaven relacionades amb l'aparició de tumors va donar la idea que seria possible crear fàrmacs que bloquegessin les proteïnes produïdes per aquests gens i detenir la malaltia sense els seriosos efectes secundaris de la quimioteràpia. En alguns casos, com el cas de l'imatinib, un fàrmac per tractar la leucèmia mieloide crònica, l'estratègia va funcionar.

Però a mesura que s'amplia el coneixement d'aquest grup de malalties, s'ha observat que, en molts casos, són massa gens els implicats i que, fins i tot dins d'un mateix tumor, la diversitat genètica de les seves diferents parts fa que no serveixi un sol tractament. A més, els tumors han demostrat una tremenda capacitat d'adaptació, i sota la pressió selectiva a la qual els sotmeten els fàrmacs, muten i tornen a atacar amb més força quan es recuperen de l'ofensiva. En aquest sentit, Varmus considera que “la resistència als fàrmacs és probablement el principal problema que tenim”.

La resistència als fàrmacs és, probablement, el principal problema que tenim

Pregunta. Quan va rebre el Nobel, vostè va afirmar que el càncer és una versió deformada de nosaltres mateixos. És possible vèncer una malaltia que és part del nostre propi organisme?

Resposta. Hi ha una cosa que vull deixar clara: sempre tindrem càncer, no ens en lliurarem. Dit això, podem reduir els factors externs per disminuir les possibilitats de tenir càncer, com el sol o el tabac, però si utilitzem totes les eines que tenim fins ara per reduir el càncer, és probable que puguem reduir l'aparició de tumors un 50%, no crec que puguem baixar gaire més d'aquí mai. No obstant això, podem detectar els càncers abans i poder aplicar abans la cirurgia, que ara com ara segueix sent la millor eina que tenim contra el càncer. I a més, tenim els nous fàrmacs, com la immunoteràpia. Sumant tots aquests enfocaments, és possible que al final molt poca gent mori de càncer.

P. Ha comentat que la lluita contra el càncer de les últimes dècades ha estat lenta. Esperava que fos més ràpida quan van descobrir els primers oncogens?

R. No crec que ens plantegéssim d'una forma pragmàtica quin seria l'impacte de la nostra feina en la salut humana. Investigàvem per saber per què sorgeix el càncer i després, amb el pas dels anys, ens vam preguntar com podem utilitzar aquesta informació per buscar tractaments. És important recordar que moltes de les aplicacions mèdiques comencen amb un intent de respondre a una pregunta sobre biologia. Si vols entendre la malaltia i adoptar un enfocament racional per controlar-la, primer l'has d'entendre. Això va passar amb les infeccions, quan vam observar que darrere hi havia virus, bacteris i fongs, es va poder treballar per trobar vacunes o antibiòtics. Crec que ara estem en una fase d'aplicar el nostre coneixement sobre el càncer per tenir fàrmacs més ben dirigits i noves teràpies. Ara se sap que el càncer són moltes malalties molt diverses.

P. Creu que serà possible elaborar una teoria que unifiqui els trets comuns per poder-lo combatre de forma més simple?

R. Això sempre ha estat un somni, però crec que encara és poc realista. Crec que no s'aconseguirà buscant determinats gens, perquè sabem prou coses sobre ells per dir que genèticament cada càncer és diferent. Podria ser alguna cosa que tingui a veure amb el que aquests gens li fan a la cèl·lula que pugui fer que tots siguin susceptibles a un tractament. Hi ha hagut gent que va pensar que intervenir en els vasos sanguinis entorn del tumor podria matar el càncer, però s'ha provat i no va funcionar. És possible que tots els càncers es controlin manipulant el sistema immune, cosa que podria ser factible, però de moment no ha estat el cas. O alguna cosa que tingui a veure amb la forma del metabolisme de les cèl·lules, com prenen la seva energia del sucre… És concebible, però improbable.

P. Després de la guerra contra el càncer, Obama va llançar fa poc un pla molt ambiciós per impulsar la medicina personalitzada. Creu que hi ha prou finançament?

R. S'estan posant molts diners en la investigació, això no em preocupa. El que em preocupa és que el preu dels fàrmacs que s'emprin per a la medicina personalitzada serà molt elevat. Aquests fàrmacs poden no ser assequibles per a molts països menys desenvolupats. Has de posar això en perspectiva. El Govern francès, per exemple, va fer un estudi que mostrava que, quan els fàrmacs són cars, es pot fer un estudi genètic barat per veure quin pacient ha de rebre el fàrmac i quin no. Però en qualsevol cas, els fàrmacs seran cars.

És molt difícil reduir el preu dels fàrmacs, especialment amb malalties de les quals la gent mor i està desesperada

P. Creu que és realista pensar que és possible desenvolupar aquesta medicina personalitzada a un preu raonable?

R. Podem agafar algunes dreceres en el desenvolupament dels fàrmacs. Si tens un fàrmac que funciona només amb alguns tipus de pacients que tenen un tipus de càncer, no l'has de provar en milers de persones per veure si té efecte; n'hi ha prou d'identificar la gent que és susceptible a aquest fàrmac. Així redueixes la mida i el cost dels assajos però encara hi ha molts altres costos que segueixen existint. I a més, les companyies no basen el cost dels seus fàrmacs en la quantitat que els costa desenvolupar-los. Inclouen la resta d'inversions que han fet per desenvolupar fàrmacs que no van funcionar. És molt difícil reduir el preu dels fàrmacs, especialment amb malalties de les quals la gent mor i està desesperada. Què és més important en el desenvolupament d'aquesta medicina, la política o la ciència? Has de fer ciència per fer nous fàrmacs i el procés regulatori no és el que fixa el preu. L'element important per controlar el preu dels fàrmacs és el sistema sanitari d'un país. Als EUA, on no hi ha regulació dels preus, són molt cars. Al Canadà, on els fàrmacs es donen a través d'agències governamentals, són elles les que negocien els preus. Al Regne Unit també decideixen si serà cobert. Es basa en una avaluació de l'efectivitat del fàrmac. El mercat no es regula bé a si mateix, en particular sobre fàrmacs per a malalties mortals.