Xarcuteria fina

Tot barceloní ha passat per davant d'aquest rètol groc: La Pineda - Fiambres. A la façana, malles amb botes buides de vi. I a l'interior un aparador amb embotits, formatges i llaunes de tota mena, envoltat de prestatges i vitrines amb ampolles que s'aferren a les parets ocupant-ho tot, i pernils penjant amb xoriços, i llonganisses suspeses sobre tamborets baixos, taules de marbre blanc i un terra escaquista. Mescla rara de taverna i botiga de comestibles selectes, fa lustres que amenitza els aperitius del carrer del Pi.

La Pineda posa en la seva publicitat que la casa es va fundar el 1930, encara que el negoci ja existia anteriorment (i amb sucursal al Portal de l'Àngel), on venien tasajo de Montevideo, o pernil de Trevélez legítim curat a la neu. Tots dos establiments es van separar quan Florencio Mir es va fer càrrec d'aquesta botiga. Uns anys després s'hi va incorporar José Segovia, que a partir del 1973 es va fer càrrec del negoci fins als nostres dies. Pura tradició.

Les primeres xarcuteries que van oferir degustació van sorgir a remolc de les cerveseries com a símbol de modernitat

Les primeres xarcuteries que van oferir degustació van sorgir segurament a remolc de les cerveseries, que en les últimes dècades del segle XIX havien posat de moda tot el que era alemany com a símbol de modernitat. Un exemple seria la xarcuteria i cerveseria Gerst de la Ronda Universitat, que s'anunciava com “La més antiga de Barcelona”. Oferien embotits a l'estil germà i assortits de formatges, el plat d'embotits amb un doble de cervesa Pilsen valia 65 cèntims. Tant va ser el seu èxit que el 1915 van ampliar el servei fins a les dues de la matinada, i durant molts anys cada Nadal publicaven els seus anuncis a la premsa. En el del 1926 anunciaven la fabricació diària de xucrut, i en el del 1927 oferien als seus clients “garrins rostits i farciments, pulardes de Bresse, capons de Mans, mantega especial de la casa, xampanys i licors de les millors marques”. Fins que el 1934 el negoci va canviar de nom i es va transformar en la Cerveseria Restaurant Xarcuteria Alt Heidelberg.

En aquest arc cronològic van sorgir altres establiments similars, com la Xarcuteria Restaurant del carrer Petritxol, que el 1911 oferia coberts a tres pessetes i pernils de Praga, Westfàlia, York i Braunschweig, pits d'oca fumats, paté de foie gras, caps de senglar i altres embotits. Llavors la competència era dura amb locals com La Santanderina a Nou de la Rambla, o amb la sofisticada xarcuteria cerveseria El Gran Pelayo, que des del 1917 va començar a oferir un extens assortiment d'embotits, pastisseria i rebosteria. Un altre clàssic era la cerveseria El Gato Negro (“única casa a Barcelona que no admet seriosament propines”) a la plaça del Teatre, que és el primer establiment que va servir piscolabis. O la Casa Alfonso, al carrer Roger de Llúria, xarcuteria i bar d'entrepans obert des del 1934, que ha comptat entre els seus clients amb artistes com el Pescaílla i Lola Flores, o toreros com Manolete.

Llavors les terrasses eren a les voreres laterals i no al centre, costum introduït en la postguerra

Els de la meva generació encara vam arribar a conèixer La Castellana, una xarcuteria fundada el 1899 al costat del Teatre del Liceu. Com explicava Sempronio, havia estat una de les grans terrasses de la Rambla, juntament amb el Baviera, el Cafè del Liceu, l'Orxateria Valenciana, l'hotel Oriente i el Trink Hall. Llavors les terrasses eren a les voreres laterals i no al centre, un costum que es va introduir durant la postguerra. Segons explica Lluís Permanyer, l'escenògraf Mauricio Vilomara era conegut per ser un garrepa i passava cada dia per allà, on li regalaven talls de formatge i d'embotit perquè esmorzés (al migdia menjava a La Morera de la plaça Sant Agustí, on li feien un preu especial per acabar-se les sobres que havien quedat del dia anterior).

La Castellana tenia l'aparador a un costat, i a l'altre s'acumulaven unes minúscules tauletes sota lleixes d'ampolles, on et podies asseure i provar el mateix embotit, gustós i car, que assaborien els noctàmbuls quan sortien de l'òpera. Quan jo el vaig conèixer encara mantenia la decoració i l'ambient original, amb el lavabo al final d'una estreta escaleta.

Hi anava amb un amic de la meva primera joventut, i sempre somiàvem que compraríem una d'aquelles ampolles venerables i ronyoses que tenien en un ampoller, cobertes d'una pols negra desfilada, combinació de temps i teranyines, només pel plaer benèvol de veure què o qui sortia d'allà dins.