Urinaris patriòtics

Quan Espanya vivia en el blanc i negre obligat dels anys seixanta, un llibre va venir a trencar la monotonia de les tardes de radionovel·la. Clochemerle, de Gabriel Chevalier, escrit el 1934, es va convertir en una petita vàlvula d’escapament de les taules braser. El relat, menor i amb molt d’èxit entre la pacífica classe mitjana, explicava les afliccions d'un petit poble inventat del sud de França, a la regió de Beaujolais, on els veïns s'embolicaven en un debat sobre la conveniència de tenir uns urinaris al costat de l'església de la localitat.

L’Espanya oficialment nacional-catòlica reia veient com la laica França, que sempre havia tingut grans lliurepensadors i prodigiosos reaccionaris, buscava solució a aquest conflicte evacuativoeclesial. L'exportació del relat va aterrar a Espanya amb 30 anys de retard. Ara, 50 anys després, Barcelona viu el seu particular Clochemerle.

L'església, en el cas català, ha estat substituïda per la pàtria. Perquè ni més ni menys que aquí, en el punt zero del nacionalisme, al costat de l'edifici del Centre Cultural del Born, els voltairians de l'equip de govern municipal es van atrevir a col·locar aquesta mateixa setmana dos urinaris públics. El barri en qüestió, a més d’acollir temples, és zona de bars i de vida nocturna, on no és difícil sorprendre ciutadans alleugerint-se entre contenidors d'escombraries. Però, esclar, els urinaris convidaven a orinar al costat de les restes sacralitzades de la ciutat bombardejada per les tropes de Felip V el 1714. L'empipament convergent va ser colossal. Va haver-hi una roda de premsa convocada ad hoc per reparar aquesta “falta de respecte!” i el “menyspreu a la història i al patrimoni de la ciutat i del país”.

Davant aquesta ofensa tan gran, i com que els lavabos són portàtils, els lliurepensadors del govern municipal d’Ada Colau van decidir retirar els urinaris de les parets del Born i evitar temptacions traïdores.

I és que amb els elements sagrats és millor no jugar-hi. Una cosa són els urinaris situats a les places que Terenci Moix i Jean Genet tenen dedicades a Barcelona. Aquestes són àrees desacralitzades, una mica gamberres i amb noms còmplices que permeten instal·lar-hi urinaris amb llibertat. Però no cal fer bromes quan la vulgaritat amenaça d’embrutar les essències. Així ho va entendre el setembre de l'any passat Quim Torra, llavors director del Born i ara president d’Òmnium Cultural, que dóna suport a la llista de Artur Mas. Dos artistes joves –Álex Giménez i Jorge Rodríguez-Gerarda– van voler agermanar en el transcurs d'una performance un condó transparent de 17,14 metres, ple de globus d'heli, amb el sòlid pal de la senyera que guarda l'entrada del Born. La xifra de l'any del desastre català era el referent mètric tant del preservatiu com del pal, molt lluny de la marca mundial de 50 metres de l'asta de la bandera guinness de la madrilenya plaça de Colón. La performance, patrocinada pel Museu d’Art Contemporani de Barcelona, va durar els escassos minuts que va trigar Quim Torra a dissoldre patriòticament l'esdeveniment. I és que la noble espiritualitat difícilment enganxa amb la vulgar matèria.