Així va sorgir el rostre humà

No fa falta ser Scarlett Johansson o Brad Pitt per mirar-se al mirall i contemplar una cosa única cada matí. Qualsevol rostre humà, de qualsevol persona, en qualsevol època, és inigualable dins del gran univers mamífer o el més reduït club dels homínids. Per què? Una revisió extensa de centenars de cranis de primats, humans actuals i homínids extints ha intentat respondre a aquesta pregunta. Els seus resultats es llegeixen com un relat apassionant de com i quan va sorgir aquesta raresa evolutiva que anomenem cara.

El treball estudia dues parts del crani: la posterior, que conté el cervell, i els ossos frontals, que componen el rostre. En l'encaix d'aquestes dues peces hi ha la clau per comprendre per què els humans no tenim cara de mico, tot i que moltes vegades ens puguem veure molt semblats a ells. La mostra inclou ximpanzés, goril·les, bonobos i orangutans. En tots s'ha observat la mateixa regla immutable en el desenvolupament dels seus caps: com més gran és el neurocrani, més gran es fa també la cara. La grandària és important, ja que aquests rostres amples serveixen de suport per a una dentició poderosa necessària per a una vida en la jungla menjant brots, fulles, fruits i, ocasionalment, carn. “Un ximpanzé i un goril·la tenen el cervell de la mateixa grandària, però el goril·la té un crani molt més gran i, per tant, també ho és la seva cara”, explica Paul Palmqvist, paleontòleg de la Universitat de Màlaga i autor principal de l'estudi, publicat a PLOS One.

La investigació també analitza cranis de diverses espècies d'australopitecs, homínids que ja caminaven alçats i que van viure a l’Àfrica des de fa uns 3,5 milions d'anys. Les seves cares semblen, així mateix, sotmeses a la mateixa llei de desenvolupament observada en els grans primats. Després es va produir un “canvi radical” amb l'aparició de les primeres espècies del gènere “Homo”, el nostre. Aquestes espècies van desenvolupar un cervell cada vegada més gran i, a mesura que el crani creixia, la cara va començar a reduir-se, com si un necessités els recursos biològics de l'altra. Aquest procés és continu en el temps. Es va iniciar a l’Àfrica amb l’Homo habilis fa uns 2,5 milions d'anys i va continuar, a mitjana que es va anar conquerint territori, amb l’ Homo erectus, a l’Àsia; l’Homo georgicus, a Geòrgia; l’Homo antecessor, a Atapuerca (Burgos), i l'home de Neandertal, el nostre parent humà més proper i que es va extingir fa uns 30.000 anys. El punt més avançat va arribar amb l’Homo sapiens, la cara més petita i estreta de tots els homínids.

L'estudi ha inclòs anàlisi de cranis de sapiens que van viure a l’Àfrica fa 160.000 anys, així com de poblacions posteriors de cromanyons, pobles neolítics i humans actuals de diverses nacionalitats. “Mai s'havia fet un estudi així”, fa ressaltar Palmqvist, i el més interessant, diu, és que tant els humans com la resta d'espècies analitzades mantenen sempre “la mateixa velocitat de variació” en la morfologia, tot i que els patrons siguin diferents, cosa que fa que tota aquesta història encaixi evolutivament. Un altre punt interessant: el rostre humà ha perdut varietat amb els anys. En temps dels primers membres del gènere Homo, les cares eren molt més diferents entre si. “En comparació, un senyor del desert del Kalahari i un noruec són molt més semblats”, conclou Palmqvist.

El rostre humà també és únic

La gran pregunta és per què, de sobte, els patrons físics van començar a canviar per donar lloc a un cervell més gran i a una cara més petita. Es deu en part al fet que els Homo “s'estaven adaptant a un entorn i a una situació totalment nova”, apunta Juan Antonio Pérez, coautor del treball. Entre aquests canvis hi va haver el tomb cap a una dieta carnívora, essencial per sustentar un cervell que necessitava el 22% de tota l'energia del cos (el d'un ximpanzé en requereix el 8%). “Sacrificar el cor, el fetge o altres òrgans fonamentals hauria estat un atemptat fisiològic”, explica Palmqvist. Al final va ser el sistema digestiu i possiblement la cara i les dents els que es van fer més petites per ajustar-se, apunta el paleontòleg.

El rostre humà també és únic per la seva immaduresa. Comparats amb altres primats, els sapiens tenen un període de desenvolupament durant la infantesa i adolescència molt llarg i, no obstant això, arriben a l'edat adulta tenint trets juvenils. “Per això, un crani d'un home i un ximpanzé són visiblement diferents, però el d'un nen i un ximpanzé bebè són molt més semblants, i fins i tot el d'un home adult s'assembla més al del ximpanzé bebè”, apunta Palmqvist.

I com seria la nostra cara si no s'hagués produït aquest “canvi radical"? “Ens hauríem quedat a la zona d'adaptació dels australopitecs i mai no ens hauríem distanciat, tindríem cares més grans i probablement no s’hauria desenvolupat mai un cervell tan gran com el nostre”, explica Pérez.

El rostre humà ha perdut varietat

María Martinón-Torres, una investigadora de l'equip d’Atapuerca que no ha participat en aquest estudi, en destaca la vàlua. “Em sembla un estudi interessant perquè cobreix una mostra molt completa de primats, poblacions humanes actuals i homínids extints”. “Com els autors apunten, en el cas particular del gènere Homo hi ha molta més variabilitat dins de cada espècie i entre si que no sempre segueix el mateix patró que els altres grups”. Gran part d'aquesta variabilitat es deu als quatre cranis de Dmanisi, tots en teoria de la mateixa població, però tan diferents en els seus trets que la seva variació se surt dels paràmetres habituals dels Homo sapiens, cosa que reobre el debat sobre si són la mateixa espècie o no.

En un treball anterior, l'equip de Martinón-Torres ja va apuntar que, fa més d'un milió d'anys, l'home d’Atapuerca ja tenia el rostre afilat que anunciava la cara sapiens, però no tant la neandertal. “Aquest estudi seria coincident amb la nostra valoració de l'antecessor, on estimem un augment important de la capacitat cranial respecte a homínids anteriors juntament amb el desenvolupament d'una cara gràcil i moderna”, fa ressaltar. “Però hi ha una mica més que simplement la grandària, ja que en el cas de l'antecessor no només s'assembla a la cara moderna pel que fa a la grandària sinó també en la forma”. “De fet, la cara d'antecessor s'assembla a la dels sapiens, però no a la dels neandertals”, conclou.