Viure amb els residus nuclears

Uns quants a Hornachuelos encara creuen en la llegenda que el cementiri nuclear va ser una espècie de venjança de Franco quan va saber que l'amo de la finca d'El Cabril havia donat carabassa a la seva filla. Però la veritat és que el primer i únic recinte d'aquestes característiques a Espanya es va col·locar en aquest preciós enclavament de la serra Albarrana, amb un parc natural que un dia va tenir linxs i llops, perquè aquí hi havia les primeres mines d'urani que a partir del 1962 van començar a servir com a magatzem de residus d'investigacions radioactives. Aquest procediment, de dubtosa ortodòxia comparat amb els mètodes actuals, va ser l'avantsala del que el 1992 es va convertir oficialment en la primera instal·lació homologada (gestionada ja per l'empresa pública Enresa) per a aquestes funcions. Avui, 43 anys després i malgrat les grans diferències, és el mirall on es mira Villar de Cañas per saber el que podria esperar-li si finalment s'instal·la aquí el polèmic Magatzem Temporal Centralitzat (ATC).

Hornachuelos decidirà en referèndum tots els assumptes que afectin el magatzem de residus

El Cabril és una finca de 1.126 hectàrees a tocar del parc natural. Pertany al terme municipal d'Hornachuelos (900 km²), un poble d'uns 4.700 habitants. En línia recta, el cementiri nuclear es troba a 40 quilòmetres del nucli urbà. De fet, queda més prop d'altres poblacions que també formen part –des del punt de vista de les indemnitzacions- dels afectats per aquesta instal·lació (Peñarroya, Las Navas i Alanís). La instal·lació acull residus nuclears de mitjana i baixa activitat (es mantenen actius un màxim de 300 anys i la seva capacitat està ara al 71,06%) i de molt baixa activitat (la seva activitat és d'un màxim de 60 anys i la capacitat del cementiri, després de la seva ampliació, està al 21,71%). Aquesta és la principal diferència amb Villar de Cañas, que hauria d'acollir residus d'alta intensitat.

El Cabril afecta quatre poblacions confrontants, però Hornachuelos és la que en gestiona la jurisdicció. Aquest municipi acaba de canviar la seva corporació i la seva nova alcaldessa, María del Pilar Hinojosa (d'una agrupació local), encara està aclimatant-se al càrrec. Però en una entrevista amb EL PAÍS en els seus despatx reconeix que es tracta d'un tema espinós i anuncia que crearà una comissió de seguiment per a l'evolució d'El Cabril i que en tot el que té a veure amb el cementiri nuclear seguirà l'opinió dels ciutadans a través d'un referèndum.

Però després de quatre dècades convivint amb les escombraries radioactives, la majoria es resigna però vol que almenys les contraprestacions es facin notar. "Aquí hi ha quatre beneficiats per El Cabril, però la resta hem de seguir buscant-nos les vides amb les nostres feines i estant exposats al magatzem", sosté Juan, un veí d'Hornachuelos que es dedica a l'agricultura i prefereix no donar el seu cognom. "És que aquest és un tema sensible", s'excusa. Francisco Romero, que treballa com a conductor d'un camió, en pensa més o menys el mateix. "De benefici en té molt poc. Si no el volen enlloc deu ser per alguna cosa. Es canvia la salut per diners. Si estiguéssim un any sense pagar la llum o l'aigua... Però és que el poble és molt conformista", explica.

A Hornachuelos, actualment només 23 persones tenen una feina fixa a Enresa, i això no els sembla cap meravella en un poble de 4.700 persones. L'Ajuntament, que té un pressupost de 6,3 milions d'euros i un deute d'1,3 milions, rep una compensació (el 50% de tot el que es dóna als afectats) de gairebé un milió i mig entre fixos i variables. El problema és que aquest segon concepte, asseguren al Consistori, ha disminuït ja que es paga en funció del volum de residus i, últimament, les compactadores de la planta han reduït notablement la mida del que s'emmagatzema. Fins ara, també rebien una quantitat procedent de la Fundació Enresa que s'ha extingit, i com a última aportació han presentat també una proposta de conveni per convertir la lluminària de la zona en led per valor d'uns 240.000 euros.

De benefici en té molt poc. Si no el volen enlloc deu ser per alguna cosa. Es canvia la salut per diners", opina un veí

En qualsevol cas, per a uns quants ja no n'hi ha prou, sobretot si es té en compte, com assenyala Manolo Ragui, ecologista i portaveu de la plataforma en contra d'El Cabril Hornasol, que molts negocis estan marcats per l'estigma d'estar situats amb un cementiri nuclear. “Tenim 20.000 hectàrees de tarongers i cap fàbrica de sucs. Aquí no hi ha cap pla de desenvolupament. La població ha disminuït i l'atur ha pujat. De què serveix El Cabril?”. Altres veïns, com Rafael Velasco, que viu al poble des dels anys 30 i ha vist tota l'evolució, descriu així el que per a ell és una ubicació “terrible” en “els vèrtexs del pantà”: “Havien de posar-la a Còrdova? En aquest poble? D'acord. Tots tenim una galleda de les escombraries a casa, però no la posem al menjador”.

Una visita guiada per El Cabril mostra una planta tecnològicament molt avançada amb un sistema molt cuidat de tractament i emmagatzematge dels residus. La instal·lació podria suportar el terratrèmol més fort detectat a la zona (les cel·les tenen un sistema de basculació a la base) i fins i tot un accident d'un avió comercial. No n'ha transcendit mai cap incident. Per entrar a la zona on es tracten els residus cal travessar una frontera radiològica amb un enorme detector. Tots els que ho fan porten un petit dosímetre a la solapa que indica la radiació que suporta cada treballador.

A la sala de control, diversos treballadors mouen amb comandaments de control i a través de pantalles bidons radioactius que van encaixant en contenidors. Si no fos pel contingut tan perillós, semblaria que juguen al tetris o a la típica màquina del ganxo que caça regals als bars. A ells aquesta broma no els fa cap gràcia.

El sistema és com una matrioixca. Cada bidó conté 220 litres de residus tòxics (peces o llots solidificados amb formigó), que s'emmagatzemen en contenidors en grups de 18. I les galledes que es formen acaben constituint una gran cel·la de 320 contenidors que acaba segellada i col·locada en les plataformes del cementiri. En plena serra. Vists des de dalt semblen com tauletes de xocolata o fitxes gegantes de Lego. Però es va acabant l'espai, i aviat tornarà el debat.

Segons les previsions del sisè Pla General de Residus Radioactius del 2006, la futura creació total d'aquell elements de baixa i mitjana prevista és d'uns 180.000 metres cúbics. D'aquests, 90.000 seran de mitjana i baixa i 90.000 de molt baixa, procedents, la majoria, de les sis centrals nuclears espanyoles que estan acabant la seva vida útil.

El cementiri està ara preparat per rebre fins a 50.000 metres cúbics de residus de baixa i mitjana intensitat (en faltarien 40.000 per atendre les previsions); mentre que la seva capacitat per acollir residus de molt baixa intensitat, que es va ampliar, assoleix els 130.000 metres cúbics, i excedeix els càlculs de futur. Per això es continua planejant la idea que, tard o d'hora, s'haurà d'ampliar la zona de residus de mitjana i baixa activitat. I aquí tornarà un debat que, fins ara, es manté enterrat amb els bidons.