Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

El gresol d’una nova hegemonia

El món local sorgit del 24-M es pot estar convertint en el territori on igualtat, ecologia o cooperació prenguin nou sentit

Propaganda electoral de les eleccions municipals del 24 de maig passat.
Propaganda electoral de les eleccions municipals del 24 de maig passat.GIANLUCA BATTISTA

Els resultats municipals del 24-M es poden llegir en clau de ruptura. CiU ja no governa Barcelona, el PP tampoc governa Madrid ni València. Els socialistes, no obstant això, no han erigit cap alternativa. Qui hauria dit fa un any que Compromís i dues confluències emergents estarien avui al capdavant dels governs municipals de les tres grans ciutats? Els espais de revolució democràtica no han sortit a irrompre, sinó a guanyar; a alterar el joc i el tauler, a disputar l'hegemonia al vell stablishment local. I en molts casos ho han aconseguit. És interessant observar, d'una banda, l'abast i les dimensions del canvi a la xarxa d'actors. I preguntar-nos, per una altra, si assistim a fenòmens de conjuntura, o si neix un temps social i polític nou, que s'expressa el 24-M amb força incipient.

A les 13 ciutats de l'Estat de més de 300.000 habitants, PP i PSOE van obtenir el 2011 336 regidors, un 80% del total; el 2015 arriben només al 50%. Més rellevant encara: les diverses candidatures d'unitat popular aconsegueixen, en aquells municipis, 114 regidors, un 27,5% del total. Estem, doncs, davant una geografia electoral amb trets de ruptura. La correlació de forces entre partits clàssics i candidatures alternatives experimenta, a les grans ciutats, un tomb sense precedents: de 336 a 17 regidors (2011); de 223 a 114 regidors (2015). A Catalunya els partits de la vella centralitat (CiU, PSC i PP) perden el 24-M 435.000 vots respecte al 2011. Els espais de confluència i les forces que els integren –en un mapa de geometries variables– guanyen 536.000 vots. Una situació també sense precedents.

Barcelona en Comú és l'expressió més nítida, però no l'única. A Badalona, Sabadell, Terrassa, Santa Coloma, Castelldefels, Mollet, Vic i Tortosa també s'hi articulen noves confluències municipalistes, més enllà dels actors polítics preexistents. BComú aconsegueix el 25,2% dels vots i guanya en 54 dels 73 barris. A Nou Barris, un districte de classes populars i feu emblemàtic de l'esquerra, BComú arriba al 34%, i doblega així el vot dels socialistes (16,5%). Es produeix, doncs, un doble canvi: en la naturalesa dels actors i en la seva correlació de forces. A Barcelona els dos partits històricament dominants passen a ser minoritaris en els seus respectius eixos d'identitat política: el PSC en l'eix social (4 regidors sobre 23 d'esquerres); i CiU en l'eix nacional (10 regidors sobre 29 sobiranistes). Es dibuixen així les bases d'una nova hegemonia? Fins a quin punt aquestes transformacions reflecteixen tendències de fons, alineades amb el canvi d'època? Val la pena fer una breu reflexió.

En la política, com en la vida, es barregen raons i sentiments. La vella política de la societat industrial traduïa raons en interessos de classe i sentiments en identitats comunitàries. Amb el canvi d'època, les dimensions col·lectives de la racionalitat i la sentimentalitat tendeixen a desplaçar-se cap a un nou teixit de valors i emocions. El binomi interessos-identitats havia generat ideologies sòlides, istmes de tot tipus. Però el món que va produir les cosmovisions polítiques clàssiques ja no existeix. La nova època modela ideals líquids, amb una forta càrrega de valors i emocionalitat. Aquesta segona modernitat de riscos i complexitats, d'incerteses vitals i injustícies col·lectives ja no és capturable des dels ressorts ideològics del passat. Però és possible transformar-la. I és aquí on les pràctiques municipals arrelades en principis de cooperació, ecologia, igualtat, autonomia, fraternitat… prenen un sentit nou i bàsic. Són el terreny tangible on es forgen horitzons d'emancipació, de construcció quotidiana del bé comú.

Les confluències municipalistes són ‘postpartits’ cridats a funcionar com a cooperatives sociopolítiques

Les ideologies del segle XX, a més, van generar instruments d'acció en forma de partits i moviments. Continuen existint, però tampoc no podem obviar que responen a l'època passada. Avui el paisatge es va poblant de compromisos individuals, marees, plataformes, activisme digital; nous diàlegs entre consciència personal i ètica col·lectiva. La transferència d'aquestes lògiques vitals i compartides a l'esfera de disputa del poder institucional crea subjectes polítics d'un tipus nou. Les confluències municipalistes reflecteixen aquest procés. Són postpartits cridats a funcionar com a cooperatives sociopolítiques; espais de valors i codis actitudinals en comú: col·laboratius, orientats a l'acció i a la creativitat, més que al refugi de certituds heretades. El món local, la política de la proximitat, es pot estar convertint al territori on tot això comença a ser realitat. On el vell no acaba de morir, i el nou… neix amb força. I traça primaveres d'il·lusió i camins de majoria.

Ricard Gomà és professor de Ciència Política (UAB-IGOP).

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS