El fill bord del Termcat

Aquesta setmana hem estat d’enhorabona. El Termcat ha fet 30 anys. Ja comencen a ser-ne uns quants, durant els quals s’ha fet, possiblement, una de les tasques més heroiques pel que fa al projecte de prestigiar un idioma. Això és, agafar una llengua en vies de normalització (l’any 1985 la Llei de normalització lingüística tenia només dos anys) i convertir-la en una llengua hàbil per a l’expressió de qualsevol matèria en un registre formal, especialment el tecnicocientífic, tot i que no solament. En qualsevol cas, és una resposta colossal al tòpic generosament amplificat per Adolfo Suárez i els periodistes de Paris Match, quan en la seva primera entrevista a un mitjà internacional, el president del govern espanyol va ironitzar sobre la possibilitat que es pogués ensenyar de física nuclear en català.

El Termcat ha demostrat tots aquests anys que en català es pot parlar i escriure de tot. I espereu-vos, perquè hi tenen la mà trencada a trobar àmbits temàtics no treballats i a fer propostes terminològiques que nodreixin el cabal lingüístic amb noves expressions, unes vegades mercès a una vigilància permanent de la realitat, unes altres com a resposta a les consultes dels usuaris. A més, la pròpia eficàcia i, per què no dir-ho, la proverbial parsimònia de l’Institut d’Estudis Catalans en la seva labor normativitzadora, han portat el Termcat a assumir tasques que no li pertoquen, especialment en actuar com una mena d’acadèmia exprés, a la qual hem demanat respostes per a qüestions que, en el fons, no n’eren, de terminològiques. I segurament som uns quants els correctors que hem esperat que des del Termcat ens resolguin paperetes difícils, com quan ens hem encallat en un mot trampós i hem apel·lat al comodí de la trucada per veure si des d’allà, que en saben, ens poden dir el què.

No tot a la llengua, però, és assolir prestigi per la via terminològica. A través de les paraules també ens hauríem de poder embrutir, rabejar-nos en la ignomínia, abandonar la física nuclear per abraçar les tapes de bar llardós. Tenim una llengua que es belluga incòmoda en alguns contextos col·loquials, com si fos una llengua massa burgesa, massa ben plantada, d’estiueig a Viladrau i caseta a la Cerdanya. Una llengua reticent a envilir-se en l’acudit groller i el ditirambe masclista, aliena a les armilles reflectants i a les discoteques poligoneres, que prefereix el batxillerat a la formació professional. Una llengua que, acomplexada per les mostres de menyspreu, com si cada insult fos un Rosebud que perdem, ha negligit fins ara els registres més embastardits a canvi de conquerir els àmbits elevats, només per poder dir, airosa, «doncs mira, sí que en sabem, de física nuclear».

No hi ha cap mena de dubte que el model del Termcat ha funcionat, i potser convindria traslladar-lo a altres nivells de la llengua. D’alguna manera que no sabria dir, caldria fundar una mena de Termcat dels baixos fons, un Mr. Hyde del català, una cara oculta de l’idioma, on la llengua tractada fos explícitament la dels registres populars, la dels insults i l’acudit porc, l’escatològica i degradant, amb lingüistes igualment experts que els altres, els del Dr. Jekyll, però que es dediquessin a recuperar i generar llenguatge útil per al populatxo més vulgar. No tindrem mai una llengua normal si la solució al manlleu gilipolles és, o bé el mateix gilipolles, o bé l’hilarant capsigrany. I no em faran creure tampoc que echar un piropo ha de ser llançar una floreta. El marc sociolingüístic dels últims 50 anys ha delmat significativament els registres col·loquials més baixos, interferits sobre manera pel castellà, i la resposta del cànon normalitzador ha estat sempre dual, però en qualsevol cas injusta, de madrastra tirànica: d’una banda, vetant els castellanismes, amb la qual cosa fèiem una llengua col·loquial poc creïble; de l’altra, destinant recursos a la reconquesta del prestigi, a desmentir Suárez, a la restitució del trineu.

Si busco una alternativa al selfie, sé on he de trucar; si necessito una catalana peineta, no tinc on acudir. I no sé si he d’escriure càgun, càgon o cago’n. Mentre el marc sociolingüístic no sigui suficient perquè la llengua, per si sola, senyoregi tots els registres, no és un objectiu negligible que destinem bons lingüistes a la generació de recursos d’estar per casa per als usuaris, els quals seran sempre sobirans per fer-los servir o no. El Termcat ja té edat de tenir criatures, i és hora que ens doni un fill bord.

PD. Aquests brous s’acomiaden uns dies, no gaires, quatre setmanes de no res...