La fragilitat dels contractes fixos

Aconseguir una feina fixa i a temps complet és una proesa de la qual només poden presumir els qui van signar el 7,5% dels contractes firmats a Catalunya entre el gener i el juny d'aquest any: només 97.607 del total d'1.308.929 van ser d'aquestes característiques, segons les estadístiques del Servei Públic d'Ocupació Estatal (SEPE). La Generalitat defensa que els llocs de treball creats durant el primer semestre no són precaris, amb l'argument que els contractes indefinits creixen i a un ritme més gran que el dels temporals. Però els sindicats adverteixen que aquesta xifra encara és “poc significativa” –164.060 respecte al més d'un milió de temporals– i encara menys si es té en compte que només 6 de cada 10 són de jornada completa. La resta són a temps parcial o fixos discontinus.

La Generalitat sosté que la feina creix també en qualitat

“Hi ha gent que ja ni somia a tenir un contracte indefinit”, tal com lamenta el portaveu de la CGT, Moisés Rial. “I això que després de la reforma laboral, amb l'acomiadament lliure, el terme indefinit s'ha convertit en una fal·làcia”, afegeix. Ni les mesures per fomentar la contractació indefinida hi han ajudat: només es van aplicar en l'1,3% dels contractes fixos. Pel sindicat, la feina parcial indefinida és només “una forma encoberta de tenir treballadors que cotitzen mitja jornada, però que acabaran fent-ne una de completa”.

La secretària de Socioeconomia de CC OO, Cristina Faciaben, explica que “en si mateixa, la feina a temps parcial o fixa discontínua no és un factor de precarietat, sempre que sigui voluntària”. No obstant això, el 63,2% dels espanyols que treballen menys de 40 hores setmanals ho fan perquè no han pogut trobar una oferta a temps complet, segons l'Enquesta de Població Activa (EPA). Una solució provisional que ha augmentat amb la crisi: el 2008, no arribaven a 800.000 persones les que acceptaven aquest tipus de feines perquè no trobaven res millor. Aquest any, ja s'acosten als 1,8 milions.

“Però a més ha crescut la parcialitat en contractes de poques hores, que deixen salaris ridículs”, afegeix Faciaben, que assegura que alguns ocupadors estan usant aquesta modalitat per cometre frau. “Hi ha dues formes. La il·legal és quan contractes algú a temps parcial però el fas treballar més hores de les cotitzades i les hi pagues en negre. L'altra és que l'empresa vagi a demanda i avisi la gent d'acord amb l'activitat que preveu que tindrà l'endemà”, explica.

Els sindicats sostenen que les xifres  de creixement de l'ocupació encara són “poc significatives”

En aquest últim cas, el treballador té una jornada mínima però anhela fer hores extres. Aquí la precarietat fa que l'empresa disposi del temps del seu empleat. Per Rial, aquestes jornades “no estan generant riquesa, sinó que estan repartint l'infratreball, i arriba a extrems en què una persona ha de compatibilitzar tres feines per poder arribar al salari mínim”.

Els sindicats prefereixen no parlar de recuperació mentre la contractació indefinida i a temps complet no creixi de forma sòlida. Associen la parcialitat involuntària amb un risc més alt de ser un treballador pobre i la temporalitat, amb la inestabilitat i la devaluació dels sous.

L'última Enquesta Anual d'Estructura Salarial de l'INE sembla que els dóna la raó: la bretxa salarial entre treballadors temporals i fixos a Catalunya s'ha disparat amb la crisi. El 2008, els eventuals guanyaven 16.204,29 euros a l'any, el 68,8% del que percebien els indefinits. El 2013, aquestes xifres havien caigut fins als 14.960,67 euros i el 57,7% d'un sou fix mitjà.

El professor d'EADA Business School Jordi Costa explica que els convenis “no discriminen” entre fixos i temporals, però admet que “en la pràctica” hi ha diferències. “Les empreses solen millorar les condicions del conveni per als seus empleats. Però si tenen algú durant poc temps, opten per pagar-li el mínim a què estan obligades”, afirma. Això explica que el salari mitjà anual d'un treballador amb contracte de durada determinada a Catalunya s'hagi desplomat un 14,4% en cinc anys, mentre que el d'un empleat amb contracte indefinit s'hagi incrementat un 3,3% en el mateix període.

La remuneració d'un treballador temporal català el 2008 era un 3,6% més alt que la mitjana del conjunt d'Espanya i es va mantenir per sobre d'aquesta fins al 2012. Però aquell any i el següent va experimentar caigudes de prop de 1.000 euros anuals, de manera que el 2013 ja es trobava un 3% per sota de la mitjana estatal. La professora d'Esade Àngels Valls considera que això pot ser degut “al major dinamisme” de l'economia catalana, sobretot en el sector serveis. “Hi ha més moviment del mercat laboral amb gent entrant i sortint de l'atur. Aquesta dinàmica augmenta la probabilitat de tenir feina, però això a un cost”, adverteix. Valls vaticina que aquesta tendència es repetirà en els resultats del 2014, ja que si bé hi ha hagut més volum de contractes i afiliats a la Seguretat Social, “no hi ha hagut indicis de millora en la qualitat de les condicions de treball”.