Una oferta per als desatesos

Es va estrenar l'any passat, i a la seva segona edició el Barcelona Beach Festival ha demostrat tenir un forat, enorme per més senyes. Si semblava que el panorama de festivals es trobava saturat a Barcelona, l'embranzida d'aquest festival de música dance orientat al públic de perfil més popular ha reunit la nit de dissabte unes 30.000 persones que a la platja del Fórum han viscut la seva autèntica nit de festa. Aquest és el principal reclam del festival, una festa de primera magnitud a la mateixa platja, amb discjòqueis de primera fila i una producció d'escenaris aclaparador pel que fa a llum i so. Ningú havia mirat en aquesta direcció, aquest públic estava gairebé per complet desatès i els festivals, en general, només atenien un segment dels consumidors de música. Amb l'aparició del BBF ha irromput una nova oferta que en dues edicions ha marcat múscul i territori.

Mitjana d'edat dels participants: la més baixa de tots els festivals barcelonins, uns vint anys. Idioma majoritari entre el públic: el castellà, seguit pel català i a molta distància pels idiomes dels turistes, que per descomptat també n'hi havia. Extracció social popular, afectació mínima i moltes expressions pròpies de xavals i xavales que han aconseguit dels seus progenitors permís per assistir per vegada primera a un acte d'aquestes característiques. Això s'ha traduït en un ambient franc i expansiu que no s'ha torçat ni amb els puntuals col·lapses a l'entrada abans de les 22:00 h. Festa completa,doncs, que per a l'any que ve ja es pensa ampliar almenys un dia més per aconseguir un festival en la línia d'altres festivals europeus de dance.

I què s'escolta al Barcelona Beach Festival?, doncs una música electrònica molt fonamentada en el concepte cançó, amb importants fragments vocals d'inspiració pop o soul, de marcat regust house, amb desenvolupaments que busquen el crescendo pautat per l'entrada del bombo, ambient d'èpica que mou tots els discjòqueis a obrir els braços davant la multitud com si fossin el Crist de Corcovado i línies melòdiques molt senzilles, motius que es podrien xiular a la dutxa que de tan elementals converteixen el famós "Seven Nation Army" que de The White Stripes es canta als estadis de futbol, en una complexa simfonia dodecafònica. I sí, va sonar dues vegades almenys, amb Hardwell i amb David Guetta. Per definir aquesta barreja hi ha l'etiqueta EDM (electronic dance music), tan precisa com definir el camp per l'absència d'helicòpters.

El que suposa aquesta escena musical és l'entronització del discjòquei, recanvi al tron des d'on enfervorir les masses, recuperada sense cap mena de vergonya l'estètica èpica del rock d'estadi i desnaturalitzada per complet la possibilitat de l'electrònica de redefinir noves formes que no siguin emulacions d'altres estils. Però tot això és simple teoria, i la pràctica es tradueix en una multitud expectant davant la nova "excitació" del discjòquei, que si hem de creure David Guetta, que ja va posar la platja cap per baix amb "Play Hard", veia des de l'escenari un espectacle impactant. Hardwell, comportant-se com un hooligan animant la graderia i lluint la samarreta del Barça, Axwell^*, Martin Garrix i l'al·ludit Guetta van poder veure aquest espectacle i donar les instruccions d'ús a la multitud, de la qual cada dos per tres requerien que piquessin de mans, balancegessin els braços o cantessin les tornades. Perquè sí, l'èxit d'aquesta música és que manté la tornada com a ganxo per enfervorir unes masses que ja tenen el seu festival.