Els pelegrins del secessionisme

Els gèneres literaris es mesclen entre si en la política de la Catalunya d'avui. D'una banda, existeix el garbuix de les llistes per a unes eleccions que ningú no sap si es faran. Té elements de comèdia d'embolics o de vodevil. Per descomptat, és una tragèdia per als qui van creure fidedignament que la independència era molt a la vora. D'una altra, no falten els vells trets del relat clàssic de pelegrinatge per arribar al bé o a la perfecció. Una variant truculenta de la pelegrinació sobiranista és la dels independentistes pentiti. A la Itàlia dels anys setanta, el pentito exercia el seu penediment delictiu emparant-se en la llei per esbrinar la veritat. A Catalunya, podem trobar els pentiti en el cas dels independentistes que per apartar-se del seu passat rupturista recorren a les tribunes mediàtiques més a mà per procedir a un lliscament tàctic i sortir de l'atzucac. En el seu penúltim acte de contricció, el més lògic és que els pentiti acabin acusant Artur Mas de tots els mals.

Per als intel·lectuals de guàrdia del procés secessionista, el gir copernicà no és fàcil, per molt que sigui urgent. En alguns casos, no és per lleialtat sinó per una saturació argumental radicalitzada que ara impedeix el retorn àgil al catalanisme clàssic, per exemple. Això passa quan sostens una vegada i una altra que l'Espanya d'Espriu i de Vicens Vives ha fracassat, quan demanes majories indestructibles per a la secessió o dius que els no secessionistes són predemòcrates. Però ja poden detectar-se diverses formes de figuració i fugida.

Un cas és el dels pelegrins secessionistes que es van traslladant de sotamà a la fe antisistema. A Barcelona hi abunden els mestres en l'art del camuflatge i del transformisme intel·lectual. El seu argument més fi és que s'ha produït una translació de l'eix nacional a l'eix social. Si fins ara ho reduïen a sobiranisme o unionisme, per no parlar de la pintoresca divisió entre dependentistes i independentistes, ara passen del populisme secessionista al populisme antisistema amb la desimboltura del mag que es treu un conill del barret. Però per no involucrar-se directament, almenys ara com ara, en l'erupció municipal d'Ada Colau, recuperen el classicisme de la confrontació entre dreta i esquerra que, almenys, està en circulació des de la Revolució Francesa. Previsiblement, estan predisposats a anar-se desplaçant segons com transcorrin les dialèctiques del nostre temps.

El garbuix de les llistes per a unes eleccions que ningú no sap si es faran té elements de comèdia d'embolics o de vodevil

Una altra opció per a pelegrins en fase de reubicació és enrolar-se en l'amalgama de candidatures populars, dret a decidir, antisistema i moviment assembleari secessionista. No s'ha de descartar que alguns d'aquests pelegrins emergeixin nominalment en qualsevol de les llistes que estan sent utilitzades com a arma llancívola per la classe política, la nova i la vella. Al cap i a la fi, es tracta de donar la veu al poble, pal·liar les urgències de les classes populars, acusar de tots els mals el capitalisme, abolir la globalització, bandejar l'euro i proveir-se per a la gran batalla quan arribi a Barcelona el debat sobre el Tractat Transatlàntic de lliure comerç. És imaginable un ajuntament de Barcelona en peu de guerra contra un tractat comercial que —segons la versió antisistema— ens condemnarà a una dieta de fast food etiquetat com a pollastre de Kentucky.

Un cas molt peculiar és el dels qui després d'haver requerit la secessió immediata de Catalunya ara donen prioritat a l'escapçament de les tesis antisistema. Aquest és el pelegrinatge d'índole més curiosa. I alhora el més heroic. Quan constaten la davallada de la temperatura secessionista, els seus portaveus han passat a l'atac contra els components demagògics antisistema. En fi, se'n fumen del fet que Podem sostingui que “un altre món és possible”. La paradoxa és que això és el que deien a favor de la independència fins al punt de sostenir que valia la pena fins i tot a costa de quedar-se fora de la Unió Europea. Ara critiquen les tesis antisistema per irrealistes, per ser somnis perillosos, per saltar-se la llei quan convé. En el seu moment àlgid van creure que una altra Catalunya era possible; avui critiquen que per Barcelona en Comú un altre món sigui possible. Esclar, pels opinants irreductibles del secessionisme, els pentiti són carn de canó. Comparat amb els encavalcaments del pelegrinatge secessionista, és un joc de nens aquesta picabaralla constant entre el periodisme convergent i el periodisme socialista a la Barcelona del pujolisme.

Valentí Puig és escriptor.